Quantcast
Channel: Sant Llorenç del Munt
Viewing all 103 articles
Browse latest View live

Retrobat l'històric forn de calç situat entre els camins de la Senyora i la Soleia

$
0
0
La producció de calç va arribar fins el desnivell que separa els camins de la Senyora i la Soleia, a la vessant de llevant de Sant Llorenç del Munt. Així ho confirma el retrobament d'un històric forn, que havia quedat amagat a les feixes que hi ha al camí de la Senyora, abans d'arribar a la cruïlla del corriol que des de la Canal Gentil s'enfila fins els primers cingles de la Soleia.
Albert Antonell, davant d'un dels quadres encarregat per l'Anton Verges
Les runes del forn van ser retrobades per un dels grans coneixedors del massís, l'Albert Antonell i Ribatellada, que ha estat alcalde de Castellar del Vallès (1987/1992), president del Centre Excursionista de Castellar i fundador de l'Arxiu d'Història del seu municipi.
A més, l'Albert Antonell és un destacat estudiós i divulgador de l'obra de mossèn Anton Vergés i Mirrasó, impulsor de la rehabilitació del monestir al segle XIX.
I precisament l'existència d'un antic forn de calç als voltants de la Codoleda i els cingles de la Sardineta estava acreditat des de fa un segle i mig en el llibre "Sant Llorenç del Munt: son passat, son present i venider", que va ser publicat el 1871 per Anton Vergés i Mirassó.
Vergés explica que la calç utilitzada en aquelles obres de reconstrucció del Monestir va ser produït en un forn, que es troba aprop del camí de la Mola a Castellar del Vallès, a una distància de mitja hora del cim.
En aquella època la indústria de la calç era ja molt important als pobles dels voltants de Sant Llorenç del Munt, especialment  a Matadepera. Un dels promotors era Marià Satlari. Està documentat que el 1859 explotava un forn al carrer Sant Llorenç, sobre la riera de les Arenes. Actualment es conserven restes antigues molt properes però en la banda del torrent dels Abeuradors, al seu pas pel centre de l'actual poble.
Un altre impulsor de la industria de calç en aquella època va ser el propietari de Can Gorina, Francesc Gorina, que també en 1959 explotava un forn a través d'en Padrós. Igualment les masies de Can Torres i Can Pobla van fer calç com a complement dels seus ingressos.
Van ser anys de demanda activa de calç per tal de suministrar a les properes ciutats de Terrassa i Sabadell, que construïen cada any forces habitatges nous.
La importància social dels productors de calç va quedar patent en un destacat fet històric:
Gairebé coincidint amb l'inici del projecte de reconstrucció de la Mola, el calcinaire Marià Satlari va ser nomenat el 21 d'octubre de 1868, per sufragi universal, president de la Junta Revolucionària Local. Era l'òrgan de govern municipal creat després de l'èxit de l'anomenada Revolució Gloriosa, que va implicar la marxa d'Isabel II i l'inici del Sexenni Democràtic.

El forn del camí de la Senyora tenia uns quatre metres de diàmetre.

L'alçada també era d'uns quatre metres, però la meitat es troben actualment coberts de terra. La part encara visible conserva mostres de l'activitat del forn,

Això fa que la boca d'accés també hagi quedat en gran part sepultada, però encara es conserva bé part del seu arc i resta obert un reduït forat.

Anton Vergés parla en el capítol XIX del forn que va produir calç pel Monestir. És un relat d'un dels molts dies durs que li va tocar patir.
En Vergés comença lamentant que, quan va projectar la rehabilitació:
"no vem tenir en compte las fatigues que costaria proveir-se de calç, fusta i obra en aquella altura, ni els objectes indispensables per a la decent ornamentació del temple, ni tampoc les mil gotes de suor que vem derramar en aquelles pendents".
En Vergés recorda que
"l'11 de març del 1869 tenia en aquelles ruïnes un grup de treballadors amb l'encàrrec d'amarrar la calç que havia fet coure en un forn que es troba en el camí de Castellar, a mitja hora del Monestir. L'hivern havia estat benigne, però així que vem començar la restauració, van venir dies de fortes glaçades i així va aparèixer coberta de neu el cim de la muntanya".
En veure la nevada, el mossèn va decidir pujar-hi
"en companyia de Joan Gros i Roca ja que era urgent prendre decisions per evitar que la pluja i les gelades dissolguessin la calç.Tots dos vem pujar per la canal de Santa Agnès escoltant el majestuós soroll dels arbres, els quals eren colpejant al cim de la muntanya per l'huracà. Tot això era indici que s'havien desencadenat els elements de la natura. Quan vem arribar la Roca del Drac el vent era tant fort que ens tirava a terra. La neu s'havia convertit en glaç i cobria el "passadís" que porta al cim de la muntanya. No podien sostenir els peus enlloc i el vent amenaçava de fer-nos caure. Jo ja volia desistir de pujar-hi, quan el propietari de La Mola, tot i la seva avançada edat, es va enfilar pel roquissar relliscós. Vaig poder seguir-lo posant el peus en els punts que ell trencava el gel amb el seu bastó. (...) Per fi vem arribar al cim, i jo que vaig cometre la imprudència de sortir com sempre a peu de Savall, sense esmorzar en aquell dia de quaresma, vaig necessitar totes les forces que em quedaven per obrir-me pas entre tots els elements desencadenats. Dalt, en l'antic i arruïnat monestir, vem trobar els treballadors, que no podien posar la calç perquè s'havia glaçat l'aigua de la profunda pica i, a més, els animals, que havien de portar la calç des del forn, relliscaven. Quan recordo aquella fatiga, dono gràcies al Senyor, a la seva Mare Santíssima i al màrtir Sant Llorenç ja que , la seva intervenció, em va lliurar de grans perills i de la inefable angoixa".


La Sesta Grossa o del (Valentí) Rossinyol: un alzinar estratègic amb molta història

$
0
0
La carena de la Serra de la Pola, des de llevant
La Sesta Grossa va ser inclosa pel Salvador Cardús en el seu Recull Toponímic de la Muntanya de Sant Llorenç del Munt, publicat el 1928. Estem parlant d'un lloc amb molta història i molt freqüentat pels successius pobladors de la muntanya, que han deixat mostres del seu pas.
El recull del Cardús del 1928 no era realment un treball sobre tot el massís, sinó només de l'àrea de La Mata. Per a fer-ho va demanar la col.laboració del masover, que en aquella època era en Jacint Cadevall. Va fer una relació de 200 noms amb la intenció que "es perpetués per a l'esdevenidor la curiosa toponímia de la muntanya", que és "rica i abundant", però que resta (principis del segle XX) "del tot oblidada i a punt de perdre's definitivament".
La carena de la Serra de la Pola, des de Ponent
Entre el conjunt de 200 llocs de La Mata que el Jacint Cadevall va explicar al Salvador Cardús, hi havien quatre sestes, és a dir, quatre "planells ombrívols, coberts de boscúria, conservats a posta per a amorriar el bestiar en les llargues hores de la forta calda estiuenca". Eren:
1- la Sesta de l'Arç, a ponent de la carena del Pagès i al nord del Pla dels Ginebrons.
2- la Sesta del Coll d'Eres.
3- la Sesta Forèstega, entre el turó de la Roureda i el Pujol de la Mata.
4- Pel que fa a la Sesta Grossa, en Salvador Cardús explicava que era una arbreda a la serra de la Pola (antigament anomenada Sabassallar), situada entre els Colls de Tres Creus i de Boix. La part coneguda concretament com a Sesta Grossa està a la carena, als voltants del camí que actualment s'identifica com a sender GR 5, a una alçada mitjana de 880 metres. A llevant, a sota seu, té les cingleres del Sot de la Taula i, a ponent, el Racó Gran de Mata-rodona. Al sud comença a les fites dels tres masos i s'estén uns 250 metres fins el gran roquissar del nord, en direcció al coll de Boix (on hi ha un dels cims de la carena marcat amb un gran munt de pedres, a 895 metres d'alçada. El cim més alt és lògicament la Pola, a 930 metres).

De les quatre Sestes del mas de La Mata, només la de l'Arç i la de la Forèstega han anat apareixent en les successives edicions dels mapes de Sant Llorenç del Munt. El Coll d'Eres surt sense la referència al seu passat ramader. I en cap mapa s'ha fet referència a la Sesta Grossa.
El seu nom s'ha conservat pel record dels pastors, carboners i primers excursionistes, alguns dels quals, fins i tot, als anys 70 van identificar l'indret amb un rètol. Després, dues populars guies de rutes de Sant Llorenç del Munt van recuperar una part del recull toponímic d'en Salvador Cardús.

Per les diferents informacions que es poden recopilar, la Sesta Grossa ha tingut històricament tres etapes o usos:

- Etapa Ramadera (Des de l'edat mitjana fins a mitjans del segle XX):
El racó va rebre el seu nom actual en aquesta fase més antiga. La carena de la Serra de la Pola era una part secundària de la xarxa de camins ramaders que feien servir els pastors en el trasllat de ramats entre els Pirineus i el Vallès i el Barcelonès. A més, està al costat d'un ramal encara molt més transitat: el que baixa des del Coll de Boix pels Graons de Mura. En Jacint Cadevall donava testimoni de la gran quantitat de ramats que feien servir aquesta ruta.
D'aquesta antiga època poden ser els murs situats, en forma de cercle, a ponent del camí carener. Hi ha una teoria que els considera restes d'un suposat Castell Sapera, però una altra tesi diu que van ser un corralot pel bestiar que va transitar durant molt temps per aquest camí i que s'aturava a la sesta. (Veure article sobre les restes).


- Etapa Carbonera (durant la primera mitat del segle XX):
En l'època de més activitat dels boscaters, la Sesta Grossa va ser també un indret estratègic. Era com una mena de moll de càrrega (o intercanviador de mercaderies) de carbó i llenya. Les mules pujaven fins a aquest indret des de les carboneres i cabanes repartides al llarg del Racó Gran, La Fosca i part del Sot de Mata-rodona. A la Sesta Grossa es traslladaven les càrregues fins els carros, que sovint eren portats per tres matxos. Aquests carros baixaven a l'alzina del Sal.lari o del Salari (segons les dues teories) i, des d'allà, als centres de distribució de Terrassa.
Donada la seva funció, el pas que baixava des de la carena fins el coll de la Fosca era conegut com el Camí de les Mules. Actualment encara està descobert i en servei pels excursionistes.


- Etapa dels Caçadors i primers Excursionistes.
La Sesta Grossa també va ser un lloc de descans pels caçadors i els primers excursionistes que anaven als torrents i carenes de l'Espluga, la Fosca i Mata-rodona.
La Sesta Grossa va ser molt freqüentada pel Valentí Rossinyol, conegut com El Tinet, que durant mig segle va viure temporalment, caçar i edificar balmes i fonts en aquesta part de la Serra de l'Obac.
El Tinet va tenir diversos refugis, començant per la balma de la Pola i el Quarto de Reixa.
Quan l'any 1960 es va traslladar a la Cova Gran de Mata-rodona, va fer servir una nova ruta que tenia com a punt més elevat la Sesta Grossa.
- Des de l'Alzina del Sal.lari pujava gairebé recte fins a la Sesta Grossa, deixant al nord el camí dels Graons de Mura. Anys més tard, prop del recorregut del Tinet, l'infantigable obridor i conservador de camins, en Norbert Cònsul, va fer una drecera, que va batejar com  "l'Ascensor" per a diferenciar-lo dels Graons.
- Des de la Sesta Grossa el Tinet també baixava gairebé recte fins a la seva balma. Primer seguia el camí de Carboneres i, després, aprofitava una canal per arribar a la seva barraqueta. La xarxa de camins del Racó Gran (que inclou també els oberts pel Tinet per a proveir-se d'aigua a la Pola i a sota la Fosca) també van ser mantinguts posteriorment pel Norbert Cònsul.
Al nord de la Sesta Grossa, tocant ja el roquissar, el Tinet es va fer una àrea d'esbarjo, aprofitant que a principis dels 60 ja quedaven molt poca activitat carbonera. No hi va esmerçar ni tant temps ni tanta tècnica com en altres indrets, però encara es conserven els seients i la taula. Hi havia un "menjador" en la part ombrívola per a l'estiu i un altre al descobert per a l'hivern.
Als anys 70, a un alzina del costat de les fites dels tres masos, es va penjar un cartell que anunciava que s'entrava a la "Sesta Grossa o del Rossinyol". El rètol fa temps va desaparèixer.






El "Carret del Tinet", el sistema de transport més curiós a l'Alzina del Sal.lari als anys 50

$
0
0

La història dels sistemes de transport fins els punts de sortida de les rutes (Alzina del Sal.lari, La Mata, Sot del Sabater, Vall d'Horta...) és molt interessant i ple d'anècdotes, que s'hauran d'anar explicant perquè també formen part de la petita història del massís. Als anys 40, 50 i principis dels 60 el sistema més utilitzat va ser l'autobús: el Gibert a Mura i la Vallesana a Sant Llorenç Savall. En aquell temps els grups que anaven freqüentment a la muntanya eren pocs i molts es coneixien entre ells.
Un dels grans noms de la Serra de l'Obac, en Valentí Rossinyol, conegut com El Tinet, va innovar per a no dependre sempre de l'autobús, sobretot perquè tornava a casa carregat de llenya, té de roca, herbes, maduixes, els animals que caçava (per menjar o dissecar) i estris (com ganivets o bastons) que feia als seus recers.
L'habilitat del Tinet havia quedat demostrada en participar a finals dels anys 20 en la construcció de la cisterna i l'àrea d'esbarjo de la font de la Pola o, més endavant, en les piques i paraments que havia fet a la Cort Fosca o la Balma dels Debanadors. Abans de posar-se a treballar en la seva última gran obra, la Cova del Racó Gran de Matarrodona va voler tenir un vehicle propi.
Aprofitant parts de carros i de bicicletes es va fer el seu propi carret. Tenia tres rodes: una al davant, amb pedals i un petit volant, i dues al darrera per a sostenir una petita plataforma de càrrega.
El carret era de profit en les rectes o en les baixades. En canvi, en les pujades fins a l'Alzina del Sal.lari sovint l'havien d'empènyer. Però l'esforç quedava compensat per la independència d'horaris que tenien en les tornades, la velocitat del retorn i, sobretot, perquè permetia portar molta càrrega, a més de companys.
En la foto, conservada per la seva família, en Valentí Rossinyol va amb tres amics a l'alçada de Matadepera. Al llarg dels anys 50 van rodar per la carretera de La Mata diversos carrets semblants a aquest.


Articles relacionats:

- La Font de la Pola.
- Quarto de Reixa.
La Sesta Grossa.

Els últims refugis de Sant Llorenç del Munt

$
0
0

La Diputació de Barcelona, com a gestora de Sant Llorenç del Munt, va començar el 1988 a ordenar el desallotjament de persones i equipaments dels llocs que encara servien de refugi a temps parcial. Les primeres accions, molt contundents, es van centrar en algunes balmes emblemàtiques, com la cova del Racó Gran. Poc a poc es va anar ampliant a tot tipus de cabanes i, amb diversos arguments, també es va impedir la continuïtat del lloguer dels masos, com Matarrodona o Puigdoure. Actualment només tolera l'ocupació de la Balma del Bord, a la canal de Santa Agnès.
Amb aquesta línia d'actuació es va posar fi a la funció de refugi que, des de feia cinc mil.lenis, havia tingut Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac.
En contra del que podria indicar l'evolució històrica, la concentració més alta d'habitants (si més no, temporals) del massís es va produir al llarg del segle XX. El tipus d'ocupant, i les seves raons de viure ocasionalment a la muntanya, van ser múltiples:

- Refugis de Boscaters (llenyataires, calcinaries i carboners):
Des de sempre les diverses finques havien tingut llenyataires per explotar els seus recursos forestals.
La primera diversificació de les tasques dels llenyataires van ser els forns, sobretot els de calç, que van anar creixent en nombre a partir del segle XIX. D'ells s'ocupaven els calcinaires, que havien de viure al seu costat durant les cuites. Molts forns van estar en actiu fins a mitjans del segle passat.
També des d'antic havien existit carboners, però aquesta especialització es va convertir durant la primera part del segle XX en la protagonista dels boscos de Sant Llorenç del Munt.
El creixement de les grans ciutats del sud del massís generava una forta demanda de carbó vegetal i, per atendre-la, van ser necessaris, a més del llenyataire tradicional, experts en transformar la fusta en combustible. Aquests especialistes van venir de la Cerdanya i el Baix Ebre. Molts es traslladaven amb tota la família i vivien en barraques durant les temporades de treball. La gran majoria d'aquestes construccions no han perdurat per la seva fragilitat, a diferència del que ha passat amb les barraques de vinyetaires. Actualment només es poden reconèixer els sitials d'unes poques
Però alguns carboners també es van fer un refugi aprofitant tot tipus d'abalmament. Aquests indrets han perdut tot o gran part del seu parament, però, és clar, si que són identificables. I són una mostra dels sorprenents llocs on van viure aquests homes. Estan escampats per tot arreu i molts no són ja identificats com a vells habitatges (de carboners).

- Refugis d'emboscats a la Guerra Civil:
Durant els primers mesos de la Guerra Civil van fugir cap a la muntanya algunes persones que temien ser capturats pels grups anarquistes, que eren molt actius especialment a Terrassa.
A partir del 1938 el panorama va canviar: com en molts altres indrets de Catalunya, el massís va ser un amagatall pels homes que no volien anar a combatre. L'emboscament no ha estat gens estudiat a Sant Llorenç del Munt. Durant molt temps ningú no volia parlar-ne. Però, per les informacions que es van coneixent, va ser generalitzat. Molts joves de tots els pobles dels voltants es van amagar durant algunes temporades en coves, balmes i, fins i tot, avencs.

- Refugis de perseguits durant el franquisme:
Al finalitzar la guerra civil, es va produir un nou canvi de panorama. Els soldats i els més significats de la resistència republicana es van amagar a la muntanya. En uns casos per veure què anava passant i en altres com a pas previ cap a l'exili. La Serra de l'Obac va ser un gran campament provisional. Abans de tornar a casa o marxar a França, molts combatents van abandonat allà tots els seus materials, incloses les armes.
Anys més tard (40/50) a Sant Llorenç del Munt també van existir maquis, amb accions molt conegudes en diverses masies. Tot i que mai van ser nombrosos, si van tenir refugis per tot arreu.

- Refugis d'Excursionistes:
A partir dels anys 20 algunes colles d'excursionistes (i altres col.lectius) van aprofitar també les balmes i coves per a fer-se refugis on passar els caps de setmana i, fins i tot, les dues setmanes de vacances de l'estiu. Fins a mitjans del segle XX van compartir el territori amb els carboners i, fins i tot, amb els maquis. Però després es van quedar ja com els únics ocupants de Sant Llorenç del Munt.
En alguns pocs casos els refugis eren de persones individuals, que buscaven un lloc apartat.

- Lloguer de masos:
La crisi del sector agrari va provocar durant els anys 50 i 60 l'abandonament de tots els masos de l'eix central del massís. En alguns casos, els propietaris van llogar-los a grups d'excursionistes, que es van ocupar del seu manteniment fins a l'arribada de la Diputació de Barcelona.

L'inventari de tots aquests refugis del segle XX és interessant perquè, en la majoria dels casos, els seus ocupants han moldejat el territori del voltant, li han aportat alguns dels elements que actualment els caracteritza. Coneixent la variada tipologia de refugis també es pot aprendre una mica més de la història de cada racó.

Llistat dels últims refugis de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac:

En aquest apartat (accessible directament des de l'etiquetes de la dreta) anirem incorporant el nom i algunes dades dels refugis. Aquests mateixos indrets es podran trobar en altres apartats d'aquest blog, com ara balmes, coves, avencs, forns, barraques o masos. Però, des d'aquest apartat de refugis, es podrà accedir al nombrós conjunt dels últims llocs habitats de Sant Llorenç del Munt. Alguns ja són coneguts i d'altres, en canvi, són una novetat, que cal recuperar.




Trobat un nou avenc a Matadepera, l'únic que resta format en calcari a Sant Llorenç del Munt

$
0
0
L'Eduard Badiella, entrant a l'avenc
Destacats membres de la Secció d'investagacions Subterrànies (SIS del CET), amb el suport d'un històric del Grup d'Exploracions Subterrànies (GES del CMT), es troben en ple procés d'estudi d'un nou avenc. Es troba s Matadepera i és l'únic format en calcari que existeix actualment a Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac.
La nova cavitat va ser localitzada per l'equip del programa Això és La Mola, de Matadepera Ràdio, en el transcurs d'una sortida que tenia inicialment com a finalitat veure unes antigues restes de forns i ruïnes.
En endinsar-se per un indret, ple de matolls i esbarzers, es va observar un primer avencó (amb una curiosa forma de 8). Caminant 60 metres més al sud es va trobar la boca arrodonida (de prop de dos metres de diàmetre) d'una cavitat que semblava més important.
El Salvador Vives, a la boca de l'avenc

Per si la troballa podia ser interessant, es va comunicar a diversos membres del SIS i del GES. La primera presa de contacte va ser realitzada pel Jaume Claverí, un dels grans espeleòlegs de Sant Llorenç del Munt, amb un currículum de moltes descobertes i primeres exploracions.
En Claverí va confirmar que calia estudiar el nou avenc. Dit i fet:

- Es va organitzar una primera jornada d'exploració amb dos dels més destacats espeleòlegs del SIS: el Salvador Vives i l'Eduard Badiella, a més del Jaume Claverí.

Primera Sorpresa: només baixar al primer pou i retirar un gran cubell, va sorgir un altre conducte que, en forma de mitja lluna, continuava cap avall.

La segona jornada va tenir dues sessions:
- Al matí el Jaume Claverí, amb el José Antonio Pérez i la seva dona, la Conchi, van fer les tasques de geolocalització i anàlisi geològic de la cavitat i el seu entorn.
El José Antonio Pérez, la  Conchi i el Jaume Claverí, durant la sessió matinal
 Segona Sorpresa: la cavitat està formada en calcari. Per tant, es converteix ara per ara en l'únic avenc d'aquest tipus a Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac. Fa uns anys existien dos avencs d'aquestes caracteristiques oberts en calisses del Muschelkalk. S'anomenaven l'avenc de les Pedres i l'avenc de Can Sallent. Però tots dos van desaparèixer malauradament pels treballs de la cantera. Després va sorgir una Esquerda al cim del Turó de les Roques Blanques, que poc a poc es fa més gran, però que es producte del moviment de terres originat per l'antiga cantera de Can Candi.

- A la sessió de tarda es va afegir el Tomàs Roy, a l'equip format pel Salvador Vives, l'Eduard Badiella i el Jaume Claverí. Van avançar fins una petita sala, que semblava tenir continuïtat per una rampa. 

El Jaume Claverí i el Salvador Vives
En una tercera jornada de treballs van participar el Tomàs Roy i el Joan Pladeveya, que van continuar les tasques de desobstrucció.

L'Eduard Badiella
Per les tasques d'exploració, portades a terme genialment pel SIS,  l'avenc arriba als 20 metres, dels quals són practicable ara per ara uns 18.

L'avenc està situat a la finca de Can Torrella de Baix. Com allà ja existia un altre forat, si bé dins de la mateixa llera de la riera de les Arenes, per batejar la nova cavitat s'ha triat un altre element característic de la finca: s'ha decidit posar-li el nom d'avenc del Pont de Can Prat.

Una vegada acabi l'exploració de l'avenc, els espeleòlegs volen examinar l'avencó també situat molt aprop. Té forma de 8. El forat més gran fa uns 2 metres de diàmetre i està ensorrat 1,5 metres. El segon forat, comunicat amb el primer, té un diàmetre d'1 metre i una profunditat de poc més de 2.
Probablement això serà tot. Ara bé, el Jaume Claverí diu que cal assegurar-se. Un ensorrament d'aquestes característiques ha estat, en altres ocasions, l'avis que, a sota, hi ha un gran avenc.
El Jaume Claverí, a l'avencó proper
El grup de grans espeleòlegs continua els treballs (i seguirem informant).

Més informació a:
- 3 de juny: Primera noticia a la Web del SIS, del Centre Excursionista de Terrassa. (Llegir)
- 5 de juny: Emissió 17 del programa Això és La Mola, de Matadepera Ràdio. Al final de tot, en Jaume Claverí parla breument de l'avenc. (Llegir i Escoltar)
- 6 de juny: Segona noticia a la Web del SIS, del Centre Excursionista de Terrassa. Incorpora un primer croquis de la cavitat. (Llegir)

El Petit Bolet de l'Era dels Enrics

$
0
0
Petit i curiós bolet situat a l'Era dels Enrics. En contrast amb les grans agulles del sot de Matarrodona, aquesta és de dimensions molt reduïdes. Té uns dos metres d'alçada i està envoltat de vegetació, fet que dificulta la seva visibilitat. De lluny, donada la seva forma, sembla una persona amagada.
Està a la punta de la carena que tanca per l'oest l'Era dels Enrics, al costat d'una balma. Cent metres més al nord, en la vessant est de la carena, es troba una gran agulla, la Bombeta. A la vessant est (el mapa està equivocat sobre això) hi ha el racó de la Rebolleda, amb les ruïnes i coves.



Cova del Frontal

$
0
0

La Cova del Frontal  té una entrada en forma de triangle i espaiosa. Però, a continuació, cal superar arrossegant-se una estreta i baixa galeria, per poder accedir fins a una sala distribuïda en dues alçades. La sala inferior té al seu centre una estalagmita mentre que el pis superior hi han diverses formacions.
La cavitat va ser descoberta per uns joves muntanyencs el 17 de maig del 1991. Un dels joves va perdre el seu frontal al fons de la cova i, per això, van decidir batejar-la amb aquest nom. Curiosament mai més ha aparegut aquell frontal, tot i les petites dimensions de la sala.


Any després, quan es va fer l'exploració per elaborar la topografia, l'espeleòleg Jordi Guillemot va trobar tres petits fragments ceràmics, que corresponen a l'edat de bronze. Per aquesta raó, la Cova del Frontal està inclosa en l'inventari de jaciments catalogats pel Servei d'Arqueologia de la Generalitat.
Per veure la topografia i llegir més informació interessant sobre aquesta cova us recomanem consultar el Cau del Guille. (Anar-hi)












El forn de calç de Can Bofí: la casa de l'últim carboner de Sant Llorenç, el Xerrapetes

$
0
0
L'antic forn de calç de Can Bofí va ser reutilitzat com a casa entre finals dels anys 60 i principis dels 70. El seu ocupant va ser un boscater de cognom Casals, que era conegut com el Xerrapetes. Va anar a viure al costat del mas després de tancar un acord amb la família Barata per fer-se càrrec de la neteja dels boscos situats entre el turó de les Rovires, el Puig-Conill, el Bec i el Serrat Roig. També tenia piles i sots carboners al torrent de la canal del Bosc, prop del lloc on acaba l'antiga pista forestal.
Una vegada a la setmana pujava un camió Ebro, conduit per l'Eduald, per tal de recollir la llenya i el carbó, que es comercialitzaven en una botiga del carrer Infant Martí, de Terrassa.
Les piles i els sots del Xerrapetes van ser de els últims que van cremar de forma estable a Sant Llorenç del Munt. Era ja la dècada dels anys 70.
A la vessant dreta de torrent es poden identificar places carboneres (d'alzines) i a l'esquerra, on hi ha una forta pendent fent graons prop de la llera, encara es poden veure diversos bidons. Eren els que feia servir el Xerrapetes pels sots que explotava per a fer carbonet. En aquest cas, aprofitava les branques més primes de les esporgades dels pins. El carbonet servia per alimentar els últims fogonets de murri.
L'estada del Xerrapetes a la finca de Can Bofí va coincidir amb l'època en la que el mas estava llogat a dues famílies: els Pagès i el Puig. Dos dels seus membres, l'Amadeu Pagès i el Josep Puig, que van formar posteriorment el mític grup d'escalada dels Yayüs, tenien 10 anys. Al programa Això és La Mola, de Matadepera Ràdio. expliquen els seus records ben vius del Xerrapetes, al qual ajudaven en les seves tasques.
L'Amadeu té present que el forn de calç estava molt ben arreglat com habitatge: "era preciós". Actualment només es pot veure algun tros de l'uralita que cobria el sostre, però tota la resta de parament ja està retirat.
Les famílies Pagès i Puig convidaven a casa seva tots els diumenges al Xerrapetes. La mare de l'Amadeu sempre el comparava amb "l'home del sac" del que parlava la cançó del Serrat.
En les trobades a Can Bofí el boscater demostrava la raó del seu sobrenom. Li deien Xerrapetes perquè xerrava molt, explicava moltes històries que encisaven als nois.
Per obtenir més ingressos, el Xerrapetes també marxava com a temporer a les recollides de blat de l'Aragó. Un any la seva màquina es va tombar i va morir. Per l'Amadeu i el Josep va ser un cop molt dur.
D'altres grups van continuar, i encara continuen, netejant els boscos dels voltants de Can Bofí. La producció de carbó vegetal i carbonet va acabar amb el Xerrapetes.

Més informació a:

-- Emissió 18 del programa Això és la Mola, de Matadepera Ràdio:
El mític grup muntanyenc dels Yayüs, una forma diferent d'escalar, conèìxer i estimar Sant Llorenç.
(Llegir i Escoltar)

-- Els Últims Refugis de Sant Llorenç del Munt. (Llegir)







La Foradada del Morral d'en Bens, refugi de maquis i impressionant guaita del sud de Sant Llorenç

$
0
0

La Foradada del Morral d'en Bens reuneix dues característiques que semblen contradictòries, però que a Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac coincideixen en bastants indrets:
- és un bon amagatall: fora de camí, d'accés un xic complicat i, a més, impossible de veure fins que no estàs al davant. Has de conèixer la seva localització per arribar-hi. Si no, pots passar aprop sense saber que està allà.
- però, al mateix temps, és una excel.lent guaita sobre una àmplia extensió de terreny.
Reunint aquestes dues característiques, la Foradada del Morral d'en Bens va convertir-se en el refugi i la torre de guaita natural d'un dels grups de maquis que van actuar pel massís durant els primers anys del franquisme.
Com a mostra de l'estada dels maquis, a la cavitat van quedar accessoris de les seves armes i un munt de carnets d'identitat, que devien fer servir en els seus desplaçaments a les ciutats.
D'altres amagatalls dels grups de resistència, com la Balma dels Maquis, a llevant de La Mola, també tenien característiques semblants: situació en un lloc enlairat, amb bona visibilitat i accés complicat.
La Foradada del Morral d'en Bens va recuperar el seu ús "civil" als anys seixanta, quan van començar a  anar-hi els últims ocupants de Can Bofí: les famílies Pagès i Puig.
La boca nord de la cavitat queda amagada sota una de les agulles del Morral d'en Béns. Per accedir-hi cal  despenjar-se per una paret fins un petit replà, que en pendent acaba en dues cavitats confrontades (i que probablement en el passat eren una unitat).

A l'esquerra hi ha una petita cavitat.


I, a la dreta, es troba la boca nord de la Foradada, amb unes dimensions destacades.

L'Armengol Gelabert, a l'impressionant mirador de la Foradada

El sostre, de forma triangular, supera els dos metres d'alçada. La boca sud queda penjada sobre el precipici. No es pot veure des de l'exterior perquè queda completament coberta pels arbres. Però, des del seu interior, si hi ha una visió panoràmica del sud de Sant Llorenç.

Vessant sud del Morral d'en Bens, on es concentren diverses cavitats
A la vessant sud del Morral d'en Béns hi ha diverses cavitats: sota els cingles centrals hi han (a l'oest) les dues coves Bellot (I i II) (com el seu descobridor Domènec Bellot) i (i a l'est) la cova Xica. I penjada es troba la Foradada, tot i que no es pot veure pels arbres.
L'estudi espeleològic de les cavitats va ser realitzat pel Xavier Badiella.
Al seu llibre "Sant Llorenç, Pam a Pam", en Josep Barberà també recomana als escaladors que, quan vagin a fer les agulletes del Morral d'en Béns, també aprofitin per despenjar-se fins el que anomena "el Pont Natural i la Cova de les Foradades"

El Roure Llarg perd la gran branca que senyalava el cel i havia sobreviscut a la ventada de l'any 1981

$
0
0
Imatge actual del Roure Llarg, després de la pèrdua de la branca superior

Imatge recent del Roure Llarg, però encara amb la branca superior

El Roure Llarg, un dels arbres emblemàtics de la Serra de l'Obac, ha tornat a patir una pèrdua d'estructura. Recentment li ha caigut la gran branca superior, d'uns set metres de llargada, que senyalava cap el cel. D'aquesta manera, actualment ja només conserva el tronc central, que recorda la seva antiga grandària, però que ja no destaca dalt del turó.

Imatge actual del tronc del Roure Llarg.

Imatge de la branca caiguda

L'anterior aspecte del Roure Llarg s'havia aconseguit mantenir durant 32 anys. Era com havia quedat després d'una forta ventada el 1981, amb diverses branques, entre les que destacava una situada a la seva part superior i orientada verticalment. Per aquesta forma semblava que el roure apuntava cap el cel.
Abans del 1981 l'aspecte del Roure Llarg encara era més imponent i es podia contemplar des de diversos indrets. Per això, es va batejar com a "llarg" i va ser l'origen de la toponímia de la seva carena així com del torrent, la bassa i la perduda font que hi havia sota seu.
Fins el 1981 el roure feia uns 10 metres d'alçada i un perímetre de 2,41metres. Aquestes són les mesures incloses per l'Antoni Ferrando i Roig en el seu llibre "Història i Arqueologia vistes per un Excursionista". En aquesta obra també s'inclou la següent fotografia de l'antic aspecte del roure, abans de la ventada:
Imatge anterior al 1981 (Foto: Antoni Ferrando i Roig

Per arribar a les restes, cada vegada més petites, del Roure Llarg cal seguir un corriol que surt a la dreta del coll de la Fosca. Després de recorre poc més de mig quilòmetre per sobre del sot de Matarrodona, el camí acaba interromput per un tall de roca. Cal baixar-la per pujar, tot seguit, a la roca del davant. Des d'aquesta posició es veu el Roure Llarg i el gran espectacle natural que l'envolta.

Imatge de l'última gran branca caiguda






La curta, però estel.lar, vida de l'avenc-coves Terrassa (ara anomenat cova de l'Era dels Enrics)

$
0
0
Portada de La Comarca del Vallés, amb la foto del Frederic Segués
La descoberta i exploració de cavitats a Sant Llorenç del Munt i l'Obac inclou sovint una part èpica. Amb les històries de moltes troballes es podria fer un bon relat d'aventures.
A finals del segle XIX i principis del XX ja s'havien fet descobertes interessants de cavitats (com la del Manel) i s'havien fet exploracions d'avencs coneguts pels boscaters i els masos. Però la creació del Centre Excursionista de Terrassa (CET) va obrir una etapa molt activa de l'espeleologia llorençana.
La coneguda primera sortida oficial del CET ja va ser tot un exemple. Va tenir lloc el 16 i 17 d'abril del 1911 amb la participació de 22 persones, guiades pel Domènec Palet i Barba. La seva finalitat era fer exploracions geològiques i arqueològiques.
El primer dia es va fer la part oficial de la sortida, amb la visita a les Coves de Mura com a plat fort. L'itinerari del segon dia es va preparar després del sopar. El propietari de la fonda de cal Teixidor de Mura va fer anar a gent del poble que coneixia on es trobaven diverses cavitats. Així, en Palet i Barba va poder apuntar 3 coves i 10 avencs de les que no tenien cap mena de noticia. Malauradament en els dos articles consecutius que va publicar a l'Arxiu d'Estudis del CET no va especificar quines eren aquestes cavitats ni el contingut de les converses d'aquella nit, que de ben segur van estar plenes de dades molt interessants.
Per tal de visitar algunes de les cavitats desvetllades durant el sopar, el grup egarenc va tenir com a guia al Vicenç Ballber. Primer van anar a l'avenc dels Codolosos, de 10,8 metres de fondària. A continuació van esmorzar a una "serreta" al costat del Pla de Serrallonga i es van dirigir, travessant el sot dels Venedors, cap a l'Era dels Enrics. Allà en Ballber es va oferir a portar-los a una cova "desconeguda" en la que ell havia estat de petit.


Gran part del grup va esperar a l'Era dels Enrics, mentre en Ballber es va dirigir cap a la carena més propera acompanyat inicialment pel Josep Comerma i el Frederic Segués. Mentre en Ballber va cercar el cingle on es troba la cavitat, en Comerma va localitzar un petit avenc, al qual va baixar ràpidament en Segués, sostenint-se inicialment per compressió contra les parets. Després ja amb corda, també van fer el descens en Comerma i l'historiador Pau Gorina. Tots tres van calcular que el forat tenia prop de set metres de fondària i una galeria horitzontal de de 34 metres.
Quan van estar dins de l'avenc, van escoltar la veu del Ballber, que havia trobat el relleix que permet baixar fins a la cova. I encara van sentir millor els cops de martell que desgraciadament van donar la resta d'exploradors per recollir estalactites.


En Domènec Palet i Barba no va dubtar que la cova i l'avenc acabat de trobar (que era la primera descoberta oficial d'una cavitat del CET) constituïen "una unitat espeleològica". Per unanimitat tos els assistents van decidir batejar el conjunt com l'Avenc-Coves Terrassa.
La noticia va tenir un fort ressò. Fins i tot va ocupar la portada de l'edició del 6 de maig del 1911 de la Comarca del Vallès (imatge inicial). Posteriorment en Palet i Barba també va escriure dos llargs reportatges als dos primers números de l'Arxiu d'Estudis del CET, que van sortir publicats a l'octubre del 1911 i el gener del 1912.
Els tres excursionistes que estaven a l'avenc també van anar a la cova. El Frederic Segués (anomenat equivocadament Francesc a l'article periodístic del 1911) era membre de la família propietària de la Bòbila Segués de Terrassa. Pel Frederic (protagonista de la foto de portada de La Comarca del Vallés), aquella va ser la primera de tot un seguit d'històriques exploracions a Sant Llorenç del Munt.


L'estel.lar vida de l'Avenc-Coves Terrassa va ser breu. Ja no van aparèixer en la relació de cavitats de la Guia Monogràfica de Sant Llorenç del Munt, de l'any 1935. Ni tan sols la Guia esmenta res en l'itinerari que passa pel costat de la cova i l'avenc.
En determinar-se que realment no estaven unides, el conjunt va quedar desglossat en l'avenc i la cova de l'Era dels Enrics. En 1971 en Salvador Vives, en Jaume Centelles i en Pere Verderi es van encarregar de fer la topografia de l'avenc, assignant-li una profunditat de 12,5 metres i un recorregut de 49 metres. En 1974 en M. Noguera i en J. Ortega van fer la topografia de la cova, mesurant un recorregut de 27 metres.


Un segle més tard de la primera exploració, el 17 l'abril 2011, la Secció d'Investigacions Subterrànies (SIS) del Centre Excursionista de Terrassa va fer una ruta commemorativa, que va aplegar nombrosos participants.
A més, el Marc Anglés i el Christian Montoro van tornar a fer un estudi de les cavitats, que va confirmar que "la galeria inferior de l'avenc queda a uns 10 metres de la cova". Els dos espeleòlegs van considerar que "molt probablement hi hagi comunicació a través de la pròpia xarxa de fractures, però de forma impracticable per l'home".

Galeria de la Cova amb sortida directe
Tronc, ben treballat, que facilita l'accés a la boca de la cavitat





L'Agulla Dibona de la Canal del Bosc

$
0
0

El doctor Josep Maria Arias va observar a principis dels anys 70 una destacada agulla quan baixava, per la canal del Bosc, des de la carena del Pagès al mas de Can Bofí. Com el conegut metge terrassenc era un gran viatger va veure semblances entre aquella agulla, situada sota el Puig Conill, i la característica agulla Dibona dels Alps.
En arribar a Can Bofí, on estava convidat per les families Pagès i Puig, el doctor Arias va demostrar una altra de les seves grans virtuts: la comunicació. Va explicar que havia vist una mica més amunt, a la canal del Bosc, una réplica de l'Agulla Dibona dels Alps.
Les explicacions del doctor Arias van encisar a uns joves Amadeu Pagès i Josep Puig, que van fer les seves primeres pràctiques d'escalada en aquesta agulla. Anys més tard tots dos van ser els fundadors del mític grup d'escalada anomenat Yayüs.





La font del Regadiu del Puig de la Balma

$
0
0
La font del Regadiu és la segona en importància de la gran propietat del Puig de la Balma, que abarca de la Roca Picarda als Debanadors i de l'Era dels Enrics al mas de la Vila.
La surgència passa desapercebuda perquè fa molts anys va ser canalitzada per ser utilitzada en els camps de cultiu. Antigament l'aigua s'acumulava en una petita presa, que ara està sepultada sota els esbarzers. Des del 1992 es porta fins a una bassa, des d'on es va distribuint pels conreus. També hi ha un ramal preparat per a portar aigua fins el mas.
La font del Regadiu té sovint més cabal que la surgència del Puig de la Bauma, que és la que alimenta d'aigua al mas. Però és intermitent i,  en èpoques de sequera, no raja.





Apareix una curiosa "escudella" de petites cavitats i un avenc foradat al torrent de la Cansalada

$
0
0
Al Torrent de la Cansalada, mig quilòmetre a l'oest del camí que enllaça el Camí Ral amb l'Espluga, hi ha un petit racó amb una curiosa "escudella" de forats. Cap d'ells és important des del punt de vista espeleològic, però la seva suma si ajuda a fer més atractiu un racó molt poc freqüentat.
El més destacat és una mena d'avenc foradat. Està situat en un petit replà format sota l'antiga pista que recorre a mitja alçada el torrent fins a pujar prop dels Hostalets del Davi. Observat des del camí té una boca d'un metre de diàmetre.
Aquest forat va ser el primer indici de l'existencia de l'escudella de petites cavitats a l'indret. Va ser vist pel grup que un cop a la setmana, guiat pel Norbert Cònsul, realitza una ruta de seguiment dels camins de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Entre d'altres hi formen part el Gregorio Mazón, el Manel Fajula i l'Armengol Gelarbert. Fins a la seva mort fa uns anys també hi participava el Joan Boixader, fill de l'últim masover de la Mata, escalador i espeleòleg del Club Muntanyenc. També va ser observat pel Ramon Suades, infatigable explorador i gran coneixedor de tots els racons de Sant Llorenç.
Per si pugues tenir alguna importància, l'existència del forat va ser comunicada a la Secció d'Investigacions Subterrànies (SIS) del Centre Excursionista de Terrassa. En pocs dies dos dels seus components històrics, el Salvador Vives i l'Eduard Badiella, van anar a estudiar l'indret.
Amb una simple ullada ja van determinar que el conducte tenia forma de "L" i una obertura inferior. Estava foradat per la pressió de l'aigua. Una conclusió coincident amb la del Ramon Suades.
L'Eduard i el Salvador van baixar per la foradada vertical, que té uns cinc metres d'alçada. La boca inferior queda penjada a uns 10 metres del torrent. En arribar a la llera, els dos components del SIS van adonar-se que, a la dreta, hi ha també un petit forat horitzontal i a l'esquerra una esquerda de més de dos metres d'alçada.
Pels voltants hi han diversos gorgs. El més gran i profund es troba uns 30 metres algues avall.
Com hem dit, cap dels forats té rellevància espeleològica. Per això, es va decidir no batejar cap petita cavitat amb la toponimia pròpia del sector, que així queda lliure per a futures i més importants troballes. Com alternativa es va optar per emprar el nom d'Escudella que recorda la varietat d'ingredients que es troben en aquest racó del torrent de la Cansalada.

- Boca superior de l'Avenc Foradat de l'Escudella.

- Boca Inferior de l'Avenc Foradat de l'Escudella.

- Forat de l'Escudella.

- Escletxa de l'Escudella.

- Gorg de l'Escudella.


Cova de l'Alzina, petit refugi davant el Morral del Drac

$
0
0

La cova de l'Alzina està penjada al cingle que hi ha sobre el roquissar per on transcorre el camí del Morral del Drac a la Mola. La cavitat té aquest nom per la gran alzina que creix al seu fons i té una posició completament horitzontal.
Durant la guerra civil, la cavitat va servir esporàdicament de refugi als homes que volien evitar anar al front.
L'única forma d'arribar a la cova és seguir el camí que entra a la canal, encaixada en el cingle. A l'esquerra (en sentit de pujada) hi ha un ressalt que fa de mirador de la canal de l'Abella. Des d'aquest ressalt, amb molta cura i a quatre grapes, es pot resseguir una estreta cornisa que porta a la cavitat.
Aquesta dificultat d'accés, unida a la bona vista que ofereix sobre el camí, és que feia atractiva la cova pels refugiats.

La cova està enlairada uns 10 metres sobre la base del cingle, per on transcorre el camí a la Mola













Desmantellen la cabana del Josep Bonastre, l'últim habitant permanent de la Serra de l'Obac

$
0
0
La Diputació de Barcelona, com a gestora de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac, ha enderrocat dues de les últimes cases de l'antiga urbanització il.legal coneguda com a "Mas de La Mata", que ocupava els sots de la Taula i de Tres Creus.
Una de les construccions desmantellades és la que va ocupar durant més de 30 anys en Josep Bonastre, mort el febrer del 2012. En Bonastre, tot un personatge, ha estat l'últim habitant permanent de la Serra de l'Obac. Queda encara una casa ocupada, però només esporàdicament i durant el dia. I a Sant Llorenç del Munt continua en José Maria, a la Balma del Bord.
En Josep Bonastre, nascut el 1930. va adquirir directament al Francesc Mata la seva petita parcel.la a la vessant esquerra del sot de Tres Creus. La compra va ser escripturada davant notari el 2 de juliol del 1981.
En Josep mai va tenir interès d'especular com si ho van fer d'altres inversors, que van ser, juntament amb Francesc Mata, els únics en beneficiar-se d'aquell projecte.
Estat com ha quedat el terreny que ocupava la casa
En Bonastre va voler sempre mantenir l'habitatge perquè era un enamorat de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac. Aquesta passió se la va transmetre el seu avi, que de ben petit el portava a recórrer tota la muntanya. Després va pertànyer a la secció excursionista de la Joventut Terrassenca, el Coro Vell, igual que en Valentí Rossinyol, un altre històric del sector.
En Bonastre va fer-se la casa amb l'ajuda d'un paleta, però ell hi va participar activament. Al principi només hi anava els caps de setmana, acompanyat dels seus pares, amb els que vivia a Terrassa. El Josep mai es va casar. Quan va morir la seva mare, es va traslladar a viure permanentment a la cabana, des d'on feia moltes sortides per l'Obac.
Un cop declarada il.legal la urbanització i constituït el Parc Natural, la casa va ser expropiada i van comunicar-li que havia d'abandonar-la. En un escrit del 30 d'abril del 1986, en Josep va al.legar que no tenia on anar a viure i va demanar poder continuar ocupant-la durant 35 anys o, en tot cas, fins a la seva mort.
Estudiat el cas, els gestors del Parc van fer un excepció i li van permetre continuar vivint al Parc Natural..
Un dels principals problemes del Josep Bonastre va ser el subministrament de serveis:
- l'electricitat l'obtenia amb un panell solar.
- l'aigua l'anava a buscar a la font de la Pola i, en algunes ocasions, a la de l'Olla. Va projectar i començar a fer una font per sobre de l'Olla, aprofitant un aigüerol. Però mai no es va acabar. Havia de ser la Font dels Jubilats.
- en els últims anys també va tenir telèfon. Gràcies a una mediació de l'Ajuntament de Mura va poder tenir un telèfon via satèl.lit.

En Josep Bonastre va ser electricista i, després, mecànic de televisors. Però també tenia una afició: rodar pel.lícules. Tenia diverses filmacions de Sant Llorenç del Munt, que ara estan dipositades en una institució de Terrassa.
En els seus últims anys de vida en Bonastre va ser atès pel Joan Fonoll, una persona de gran cor al que havia conegut feia molt temps a la muntanya. En Fonoll, com un veritable germà, l'acompanyava a fer la compra i a fer gestions que necessitava.
També rebia suport de l'alcaldia de Mura i del Parc Natural. Així, a principis de febrer del 2012, quan es preveia una onada de fred, es va decidir traslladar-lo a les Llars Mundet de Barcelona. Però el 16 de febrer en Josep va marxar i va demanar ajuda al seu amic, Joan Fonoll. Tots dos van acordar que passés uns dies a la residència Sagrada Família de Matadepera. Dos dies després, en Fonoll el va acompanyar a comprar roba. Però sobtadament el dia 20 es va posar malalt i el van ingressar a la Mútua de Terrassa, on va morir la matinada del dia 26.
Les seves cendres van ser enterrades prop del que va ser la seva casa, en un acte al que van acudir els excursionistes que l'havien anat a visitar periòdicament.








La gran alzina "supervivent" del Racó Gran

$
0
0

L'alzina del Racó Gran està situada 120 metres per sobre de la font i també 120 metres per sota del coll de la Fosca.  Té un perímetre de 2,38 metres i una gran alçada. Les seves dimensions van estar a punt de costar-li la vida el 1983, en la intensa campanya de tala d'arbres de la finca de Matarrodona (un dels grans desastres de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac).

Una de les colles de serradors contractades pels últimes propietaris de Matarrodona (abans de la seva venda a la Diputació de Barcelona) va obrir un camí que anava fins a l'alzina des del revolt de 180º que fa la pista de Matarrodona per canviar de sentit i dirigir-se cap a l'Espluga. Cal recordar que encara no s'havia obert l'enllaç des d'aquest mateix indret fins a la Coma d'en Vila (que és un dels altres grans desastres patits pel Parc Natural i, en aquest cas, paradoxalment, promogut pels seus propis gestors),
Una sèrie d'imatges històriques mostren aquest procés:
  • Fotografia aèria del 1959, on només es veu a la part inferior el revolt de l'antiga pista que, a mitja alçada de les carenes, uneix el mas de Matarrodona amb l'Espluga, lloc de conreu. (El cercle verd de la part superior dreta marca la localització de l'alzina.)


  • Fotografia aèria del 1993, en la que ja es veu clarament la pista oberta pels serradors des del revolt fins els voltants de l'alzina.

  • Fotografia aèria del 2008, en la que la pista de l'alzina està desdibuixada per la vegetació que la cobreix. En canvi. des de la part inferior dreta fins a la part superior es veu el nou camí "de la Vergonya", obert per la Diputació de Barcelona. Voreja per dos costats a l'alzina del Racó Gran.


Un dels objectius de l'obertura del camí del 1983 era poder arrossegar la fusta de l'alzina del Racó Gran fins a la pista de Matarrodona. Però el seu treball era seguit pels ocupants en aquells moments de la cova del Racó Gran, que havia estat convertida en cabana en 1960 pel Valentí Rossinyol, el Tinet. Quan ell es va posar malalt el 1980 va cedir la barraca al Carles Folch, que sovint rebia al Norbert Cònsul.
En Folch i en Cònsul van decidir impedir que la gran alzina del Racó Gran fos tallada. No van dubtar en posar-se davant de l'arbre quan els serradors hi van anar preparats per tirar-la a terra. L'enfrontament va ser molt dur i llarg, però els serradors van respectar l'alzina per evitar conflictes. Tres dècades més tard, l'arbre continua ben viu.






L'Agulla del Centenari de l'Excursionisme Català, el símbol de la singularitat de Sant Llorenç

$
0
0
L'Agulla del Centenari de l'Excursionisme Català es troba al nord-est de la carena que hi ha entre els turons del Mal Pas i del Puigdoure, en un torrent adjacent al Sot de l'Infern que és conegut com la Canal de l'Era dels Alls.
No és ni de bon tros el monòlit més gran del massís ni tampoc és actualment gaire conegut.
Però, sense saber-ho, molts dels visitants de la Serra de l'Obac en les últimes dècades hauran trobat les senyals que condueixen fins al seu emplaçament.
L'agulla és un dels símbols de Sant Llorenç del Munt per tres motius:
1 -
per la seva història: permet reivindicar els principis que van motivar la creació de la primera entitat excursionista de Catalunya i que, en el seu centenari (1976), van ser recordats en un esdeveniment organitzat en aquest sector del Puigdoure.
2 -
pel seu emplaçament: és un motiu per fer una ruta fins un lloc poc freqüentat de la Serra de l'Obac i seguint unes indicacions històriques, algunes de les quals són encara ben visibles.
3 -
pel seu nom: és un homenatge a l'excursionisme de Catalunya, però, a la vegada, un reconeixement a una de les singularitats de Sant Llorenç del Munt i l'Obac: l'existència per tot arreu de nombroses petites agulles


Història
El 6 de novembre del 1876 es va crear l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques. El seu objectiu era organitzar sortides per tal de conèixer i estudiar tots els racons del país des de les perspectives científiques, literàries i culturals. Aquesta entitat va ser el germen del Centre Excursionista de Catalunya.
El 1976 es van organitzar diversos actes per tal de celebrar el centenari del moviment excursionista. Així es va promoure l'ascensió a la Pica d'Estats o es va aixecar un monument al Crist de la Sang al Montsant.

Aquell any en Josep Barberà estava preparant el seu popular llibre: Sant Llorenç Pam a Pam, Operació entre Rius, un recull dels principals cingles i agulles del massís. El mes de març va centrar la seva recerca als voltants del Sot de l'Infern. El dia 7, en companyia d'en Vicenç Soto, va trobar i fer els cims de l'agulla del Sot de l'Infern i de la Roca Rodona. També van pujar a la Taula del Dimoni, el Bolet del Sot de l'Infern, la Roca del Pas de l'Infern, el Merlet de l'Infern i la Roca Plana de l'Infern.
El dia 21, amb l'afegitó del Josep Aspachs, els tres escaladors van localitzar una altra important agulla al mateix torrent, però a la vessant esquerra, a la carena que separa els turons del Mal Pas i el Puigdoure. En pensar com batejar-la, van decidir que li donarien el nom del Centenari de l'Excursionisme Català i, a més, que incorporarien la seva visita en el programa d'actes de celebració.

Ruta
Per facilitar l'accés fins a l'agulla es van pintar senyals de color taronja. Encara actualment es poden reconèixer aquestes marques en el camí del Puigdoure. Hi ha algunes ben visibles a l'Era dels Enrics o al roquissar de sobre la Rebolleda. En arribar al turó del Mal Pas, les senyals pugen pel nord, passant per la balma de les Tres Pinasses. Es va triar aquesta variant amb un objectiu ben clar: abans d'arribar-hi o bé al marxar, els excursionistes podrien veure des de lluny l'agulla si es situen en el pla que hi ha al nord de la carena. Després de passar per la balma i entrar al bosc, cal girar a la dreta i avançar uns metres fins a trobar la millor vista del torrent i cercar l'agulla.
Després de la localització visual, cal continuar resseguint el turó pel seu oest i enllaçar amb la continuïtat del camí del Puigdoure.
El corriol fa un gir de 180 graus, marcant la separació entre les conques del Sot de l'Infern i Matarrodona. Cal continuar fins arribar a un rocater, on hi ha una bifurcació de camins. El de l'esquerra va directe al Coll de la Creu dels Alls i el de la dreta va fins el sender que porta a Mura, baixant al Sot de l'Infern. En aquest mateix pelat de roca, a la part dreta de la bifurcació, continuen les senyals taronges. Recentment s'ha aixecat una fita, amb una pedra marcada.

Cal anar baixant progresivament en direcció nord-est pel rocater fins el bosc. Allà el descens es fa un xic més pendent, i amb una major tendència cap a l'est, seguint una filera de roures, alguns dels quals conserven les senyals. Així s'arriba a un arbre, també marcat, que es troba sobre una petita timba.
Girant a la dreta hi ha una petita i vertical canal, que permet baixar sense problemes. A mitja alçada es torna a trobar una senyal i, des d'allà, ja es veu l'agulla amb la placa de pissarra conmemorativa del centenari.


Homenatge a les agulles com a tret característic del massis
La incorporació del monòlit als actes de celebració del centenari de l'Excursionisme Català va suposar un reconeixement a un dels trets característics de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac: l'existència de múltiples agulles per tot arreu i amb formes curioses i ben diferents. Si a Montserrat hi ha les grans i difícils agulles, a Sant Llorenç del Munt és on hi ha un repertori més variat i nombrós de monòlits.
La conmemoració del Centerari de l'Excursionisme Català va suposar el primer reconeixement públic d'aquesta característica, animant a tothom a visitar l'agulla. Fins i tot, es van posar escales perquè tothom pugues fer el cim, on hi ha el corresponen llibre de registre.
El següent reconeixement de les petites agulles de Sant Llorenç del Munt va ser el llibre del Josep Barberà, que es va publicar el febrer del 1979. L'obra no es va limitar als grans cims i les parets més altes del massís, sinó que va incloure una llista de monòlits.
El treball iniciat pel Josep Barberà va ser continuat per un destacat grup d'escalada conegut com els Yayüs, fundat per l'Amadeu Pagès i el Josep Puig. Des del 1980 va completar les seves vies d'ascensió amb agulles, ampliant l'inventari iniciat pel Barberà.
Tres integrants dels Yayüs (el Jordi Turull, el Francesc Jurado i el Josep Puig) van publicar al butlletí del Centre Excursionista de Terrassa del juny del 1983 un important treball, titulat "Escalar a Sant Llorenç, una història diferent".
Els autors destaquen que al massís "podem trobar en abundància tota una plèiade de curtes parets, petites plaques, agulletes i pedres interessants escampades per tot arreu. L'interès que poden oferir ve donat per diverses raons: l'encís de pujar dalt d'unes formes capritxoses, la voluntat d'executar un pas extrem en les franges de bona roca, la superació d'uns trams esvelts, etc ... (A més) imposa la majoria de vegades una aproximació i sovint un escorcoll pel mig de l'espès bosc, per canals, fondalades o cingleres. Moltes vegades aquesta recerca es converteix en una petita exploració pels llocs més feréstecs, inaccessibles i amagats de Sant Llorenç".
Actualment està en actiu una tercera generació "agullera" de Sant Llorenç. Té representants destacats com el Martí Puig o l'Òscar i l'Albert Masó. Els germans Masó, grans coneixedors i continuadors de l'obra del Josep Barberà, han catalogat més de 400 agulles escampades per totes les carenes i torrents del massís. Són 400 raons diferents per conèixer "pam a pam" Sant Llorenç.


La "Finestra" dels Pintorets, una mirada indiscreta al Sot de la Bota i la Sesta de l'Arç

$
0
0

La Finestra dels Pintorets és una petita foradada situada en la part superior dels cingles de la carena dels Clapers, que separen el Sot de la Bota de la canal de les Teixoneres.
Se l'anomena Finestra des de fa dècades perquè és l'efecte que genera per les seves dimensions i per la seva situació en el mur del cingle.
El voltant de la foradada era un lloc de descans de les persones que anaven a cercar te de roca. Un dels usuaris de la Finestra era l'Antoni Garcia, conegut com el Pintoret. L'Antoni recorda que, quan anava per allà per agafar bolets o te, sempre passava una llarga estona assegut davant la foradada i mirant cap el Sot de la Bota i la Sesta de l'Arç.


LOCALITZACIÓ

Per veure a través de la Finestra dels Pintorets cal pujar fins a la part superior dels cingles de la carena dels Clapers. Es pot fer:
- des del sud per la banda del Sot de la Bota seguint el camí del revolt de la Guineu
- o des del nord pel corriol que s'enfila, arran del cingle, sobre la canal de les Teixoneres.
Com mostra el mapa, una vegada a dalt, cal agafar el trencall que condueix als cims dels diversos cingles, en els que hi ha el Tap Petit i, més endavant, travessant una parell de canals, l'agulla del Tap. Però no cal anar tan lluny.  Recorreguts només 30 metres des del trencall, cal abandonar el corriol i anar cap a la paret del cingle. La Finestra es troba just on comença un graó superior del mur.
Als voltants de la Finestra hi han altres llocs d'interès com:
- El Tap. (Fitxa)
- El Tap Petit. (Fitxa)
- La Cova dels Clapers. (Fitxa)
- El Roure del Revolt de la Guineu. (Fitxa)
- La Balma de l'Estaca. (Fitxa)


Una àliga marcenca cerca preses per caçar-les des d'una de les agulles dels Traginers

$
0
0
Sant Llorenç del Munt i l'Obac rep, entre els mesos de març i octubre, tres parelles d'àligues marcenques. Com fan el niu als arbres, són difícils de veure, tot i que la seva envergadura, quan volen, és de gairebé dos metres. Només a vegades poden sorprendre sobrevolant la Mola. Per això, la foto adjunta és un bon testimoni.
És una àliga marcenca situada al capdamunt d'una de les agulles dels Traginers. Té la mirada fixada en el Sot de la Teula, cercant serps. La vem observar en una recent sortida que tenia com a objectiu "matarrodonejar" veient l'ampli ventall d'agulles d'aquest immens sector de l'Obac. Hi participàvem els germans Òscar i Albert Masó, l'Armengol Gelabert i l'autor d'aquesta ressenya. Pujant pels graons de Mura, l'Òscar va mirar cap a les agulles dels Traginers i va donar la veu d'alerta. Dalt d'una agulla hi havia algú Amb prismàtics i el zoom de la càmera vem aclarir que es tractava d'un rapinyaire molt gran. No vem poder determinar quina especie era, però vem enviar la foto a l'Antoni Mampel, el guarda del Parc Natural encarregat dels seguiment de les aus. Ens ho ha agraït molt perquè es tracta d'una àliga marcenca a punt d'iniciar la caça.
En pocs dies aquesta àliga marcenca i les seves companyes marxaren cap el Nord d'Àfrica. Tornaren al mes de març quan les serps es desperten del llarg hivern. El fet que retornin al març és l'origen del seu nom.

Si voleu conèixer més dades sobre els rapinyaires de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, us recomanem escoltar l'emissió 22 del programa Això és La Mola de Matadepera Ràdio (Enllaç)

Viewing all 103 articles
Browse latest View live