El poblat ibèric del turó de Sant Joan

October 28, 2012, 8:56 am

≫ Next: El Turó de la Malesa: una petita joia plena d'història, cavitats i sorprenents racons del riu Ripoll

≪ Previous: La Barraca de les Roques Blanques, un testimoni del passat agrari amb vista aèria sobre Terrassa

El turó de Sant Joan, al sud de la carena de les Pedritxes, conserva les ruïnes d'unes construccions i una sèrie de fragments ceràmics de l'època ibèrica.
L'inventari del patrimoni arqueològic de la Generalitat descriu la part superior del turó com un "lloc d'habitació amb estructures conservades", que qualifica com a "poblat" i que data cronològicament entre els anys 200 i 50 a.C.

El catàleg de béns arqueològics de l'Ajuntament de Matadepera situa el jaciment al cim i a la vessant nord-est (aproximadament entre el parallamps i el mirador).
Al replà del cim (que fa uns 30 metres de llarg per uns 10 metres d'ampla) hi ha concretament diversos grups de restes d'antics murs. També es troben algunes ruïnes disperses metres més abaix, sobre la banda de l'esglèsia i la Mata-xica.
A la vessant sud-est (que és administrativament del terme de Terrassa) hi han també restes que corresponen a feixes, segons els estudis arqueològics.
El jaciment va ser detectat l'any 1993 quan s'elaborava la Carta Arqueològica del Vallès Occidental. Els investigadors van fer una prospecció superficial a l'índret i van trobar material ceràmic, que, un cop analitzat, es va poder datar a l'epoca ibèrica.
Encara està pendent de realitzar un estudi a fons, però es considera que les restes pertanyen a un petit poblat iber. Per les seves reduides dimensions, va ser una fortificació de tercer ordre jeràrquic, depenent dels nuclis de poder més importants del Vallès Occidental, com Can Fatjó (Rubi) o Ca n'Oliver (Cerdanyola).
Els habitants del poblat de Sant Joan s'ocuparien de la vigilància de l'ampli territori que podien veure des del turó i del conreu de terres situades entre la carena i el torrent de les Pedritxes, abans de la seva confluència amb la riera de les Arenes.
Les restes de construccions correspondrien a petites cases rectàngulars fetes amb pedra i fang, amb cobertura exclusívament de branques.

El poblat del turó de Sant Joan pertanyia a la tribu dels leiezken (anomenats laietans pels romans), que era una de les quinze de Catalunya i que ocupaven les actuals comarques del Garraf, Barcelonès, Maresme, Vallès Oriental i Vallès Occidental.
Els laietans, iguals que altres tribus ibèriques, es van originar a partir del segle VI a.C. pel mestissatge entre els pobladors autòctons (en part provinents de l'antiga cultural cardial, present Sant Llorenç del Munt a la coves del Frare) i les onades d'immigrants pertanyents a la cultura dels camps d'urnes, que arribaven del nord d'Europa.
Aquestes tribus suposadament van ser invadides el mateix segle VI a.C. per grups vinguts del Sud de la Península. Però sobretot van rebre la influència cultural i econòmica de les colònies gregues de Roses i Empúries.
Les tribus ibèriques de Catalunya van quedar sota control dels romans l'any 226 a.C. en base a un tractat que fixava el riu Ebre com la frontera entre el llatins i els cartaginesos. Inicialment la presecia militar romana no va alterar la vida dels ibers, però, en temps de l'imperi i amb l'argument d'evitar revoltes, els van obligar a abandonar els poblats dels turons. Alguns no haurien acceptat aquesta ordre i haurien continuat el seu estil de vida amagats a les muntanyes. Aquests refugiats ibers serien un dels grups participants en les revoltes pageses contra els mandataris romans i visigots, conegudes com a bagaudes. Segons Joan Corominas, la llengua dels ibers es va mantenir fins el segle X als Pirineus.
També la religió laietana hauria perllongat durant molt temps la seva vigencia. Un clar exemple l'ofereix una ara, possiblement dels segles II o III d.C., que es va poder conservar perquè va ser reutilitzada com a suport de l'altar de l'esglèsia vella de Sant Fermí i sant Pere de Rellinars. Tot i estar feta en època romana molt avançada, l'inscripció diu:
"Al Déu Herotoragus, Màrcia Pietas de bon grat curà d'erigir aquest monument".
Per tant, més de quatre segles després de l'arribada dels romans, encara es mantenia la creença en divinitats volgudes pels laietans, com deuria ser Herotoragus.
Actualment molts historiadors destaquen l'origen iber d'alguns trets actuals de la cultura catalana.
Fins i tot, Ignasi Catalán considera que la senyera catalana prové d'un dibuix molt habitual en les peces ceràmiques de les tribus ibèriques: unes linies varmelles sobre el fons groguent de l'argila. (article).

Als voltants de Sant Llorenç del Munt i l'Obac també s'han trobat diversos tipus de presència ibèrica a:

La Mola (monedes i restes ceràmiques)
Can Solà del Racó (ceràmica en estructures ja romanes)
Turó de Sant Feliu del Racó.
Can n'Oliver, de Castellar del Vallès.
Camps de Can Sallent, de Castellar del Vallès.
Can Riera, de Castellar del Vallès.
El Castell, de Castellar del Vallès.
Castellar Vell.
La Malesa, de Castellar del Vallès.
Mas Astafort, de Castellar del Vallès.
La Moreria, de Castellar del Vallès.
El Pitu de Can Barba, de Castellar del Vallès.
Plaça Major, de Castellar del Vallès.
Puig Castellar, de Talamanca (ceràmica)
Cova del Centenari, de Mura. (lloc d'inhumació)
Can Comelles, de Vacarisses.
Can Torrella Vella, de Vacarisses.
Egosa, a Terrassa, confluència dels torrents de Vallparadis i Monner.

↧

El Turó de la Malesa: una petita joia plena d'història, cavitats i sorprenents racons del riu Ripoll

November 6, 2012, 9:22 am

≫ Next: Gorg d'en Fitó, una de les grans belleses del Ripoll

≪ Previous: El poblat ibèric del turó de Sant Joan

Els petits turons del sud de Sant Llorenç del Munt passen sovint desapercebuts davant la rellevància excursionista que han assolit altres indrets del massis. Però moltes d'aquestes muntanyes, que fan de transició cap a la plana, tenen una gran riquesa natural i importància històrica.
Un dels casos d'oblit és el Turó de la Malesa, situat al nord-oest del nucli urbà de Castellar del Vallès, a la riba dreta del riu Ripoll. La principal ruta senderista que va des d'aquest municipi fins a la Mola passa pel costat de la muntanyeta, que no crida l'atenció ni per l'alçada (338,6 metres) ni per les seves aparents característiques (horts i pinedes).
Cal fer una aproximació per descobrir els molts i grans atractius del turó de la Malesa.

La vessant sud: 3.000 anys d'història.

L'indret ja va ser escollit fa tres mil anys per una comunitat de l'època de bronze. En un abalmament situat en un repla del riu Ripoll, al nord del turó, es van localitzar als anys 90 diversos fragments de ceràmica fets a mà i pertanyents a aquella antiga cultura.
Amb el pas del temps, l'ocupació humana es va desplaçar fins el cim i la vessant sud, molt més amable per a viure. En aquesta zona va existir un poblat íber, que vivia de l'explotació agropecuària. Aquest assentament probablement es va perllongar en època romana ja que s'han trobat restes ceràmiques de les dues èpoques.

La continuitat de l'assentament va ser assumit, en època medieval, pel Mas Pujol, situat més al sud. No es conserven les estructures d'aquest habitatge, però si teules i altres estris ceràmics.
Als segles XVIII i XIX tot el turó, menys la seva agreste vessant nord, va ser esglaonada amb feixes per a conreuar raïm. Actualment encara hi ha una petita parcel.la amb vinyes, que permet tenir una imatge en restrospectiva de com va ser La Malesa durant molts anys.

Cavitats d'origen tectònic.

A diferència del vessant sud, el nord està travessat en diagonal (d'oest cap a l'est) per una gran cinglera que neix arran del riu, al costat del Gorg d'en Fitó, i puja fortament gairebé fins el cim. Aquesta part del turó està literalment trencada (com una pedrera) i presenta una gran escampadissa de rocs, alguns dels quals han caigut fins el riu. En aquest indret s'han generat sis cavitats, algunes de les quals amb dos forats d'entrada.
L'aspecte d'aquesta part de la muntanya queda suavitzat per les alzines que, al contrari de la resta de vessants, superen en quantitat als pins.
L'estudi geològic i espeleològic del nord del turó va ser realitzat l'any 1980 pel Xavier Badiella, el Miquel Àngel Martínez i el Fernando Aguirre. Els tres autors van determinar que la zona està dominada per les "calices dolomítiques del Muschelkalk inferior".
La fesonomia actual del nord de La Malesa es va produir "en l'epoca de les grans pluges, quan el Ripoll va tenir prou força com per excarvar profundament fins a provocar un desplaçament dels estrats cap a la vall. Aquest moviment va ser possible perquè al sud del Turó hi ha una falla, on les calcarees entren en contacte amb el granet. Com el granet és un material més fort es va produir l'encavalcament".
Aquest moviment tectònic va originar tots els trencaments actualment visibles i cinc de les sis cavitats obertes al nord de la muntanya.

- Avenc de la Malesa.
- Avenc de les Fonts Calentes.
- Avenc de la Malesa 2.
- Avenc de la Malesa 3.
- Esquerda de la Malesa.

Aquestes cinc cavitats tenen un tret diferencial en relació a la majoria de les existents a Sant Llorenç del Munt i l'Obac. El seu origen és tectònic mentre que gran part de la resta d'avencs i coves del massis van ser produides per corrents càrstics d'aigua.
Aquest altre origen només es pot atribuit a una cavitat de La Malesa:

- Cova del Gorg d'en Fitó.

A més d'aquestes sis cavitats, també hi han diversos albalmament arran del riu Ripoll i en els replans baixos.

El riu Ripoll.

Com s'ha explicat, el Ripoll ha estat clau en la història geològica i humana del turó de la Malesa. Però també aporta a l'entorn racons d'un gran atractiu. El riu arriba a la muntanya pel nord-oest i, després de voltar-la en uns 240 graus i un recurregut de 900 metres, marxa pel sud.
El Ripoll s'aproxima al turó fent diversos salts d'aigua. A continuació, passa per un estret engorjat

i arriba a l'extraordinari Gorg d'en Fitó.

Al final del gorg, des de les parets de la riba esquerra del riu cauen uns degotalls. Sobre aquest indret, en un espadat de roca, antigament hi havia la font del pi o d'en Fitó, que fa temps no raja. En canvi, si es mantenen actius els degotalls.

Més abaix, el Ripoll rep també per l'esquerra les aigues de la històrica Font Grossa. La surgència està tancada en una barraca des que va ser adquirida per la sociedad Can Tolrà per a garantir el suministre de la fàbrica de Can Barba.

Més informació:

- El Gorg d'en Fitó.
- Els Degotalls d'en Fitó.
- La Cova del Gorg d'en Fitó.
- L'Avenc de la Malesa.
- L'Esquerda de la Malesa.
- L'Avenc de la Malesa 2.
- L'Avenc de les Fonts Calentes.
- L'Avenc de la Malesa 3.
- El Poblat Íber de la Malesa.

↧

Gorg d'en Fitó, una de les grans belleses del Ripoll

November 6, 2012, 11:00 am

≫ Next: L'Oratori dels Òbits, lloc de pelegrinatge i gran "Oracle" de la Guerra de Successió del 1714

≪ Previous: El Turó de la Malesa: una petita joia plena d'història, cavitats i sorprenents racons del riu Ripoll

El gorg d'en Fitó es troba al nord-oest del turó de la Malesa, a Castellar del Vallès. Forma part de l'ampli repertori que ofereix el riu Ripoll quan passa per la muntanya.
Primer perd alçada fent diversos salts d'aigua:

Després passa per un tram engorjat:

I, finalment, es calma en un ampli embassament encerclat de cingles.

L'índret va ser moldejat quan el riu tenia molt cabal i va ser l'origen d'un moviment tectònic, que va produir una gran trencadissa al nord de la munyanya i l'obertura de cinc cavitats.
Sota el trencament de cingles es va formar un embassament de forma romboidal, amb uns trenta metres de diàmetre.
La seva riba esquerra està limitada per una esvelta cinglera, que té un curiós i bonic abalmament.
A la riba dreta hi ha abundant vegetació i, en un extrem, neix una cinglera que puja en diagonal per la vessant nord del Turó de la Malesa.
Actualment el gorg està oblidat i el seu entorn descuitat, amb uns accesos sense acondicionar. Un Estudi sobre la recuperació paisatgistica del riu Ripoll, realitzat pel Xavier Mayor Farguell, fixava com un dels seus objectius recuperar el Gorg d'en Fitó.

A Castellar del Vallès abunden els gorgs, com ara: el Diable, les Anelles o Can Barba. Els gorgs son també anomenats al poble amb l'antic mot de pèlags. Fins i tot aquesta paraula va esdevenir el cognom d'un dels llinatges més àntics del municipi, representat per un gran mas.

Més Informació:

- El Turó de la Malesa: una petita joia.
- Els Degotalls d'en Fitó.
- La Cova del Gorg d'en Fitó.
- L'Avenc de la Malesa.
- L'Avenc de les Fonts Calentes.
- L'Avenc de la Malesa 2.
- L'Avenc de la Malesa 3.
- L'Esquerda de la Malesa.
- El Poblat Íber de la Malesa.

↧

L'Oratori dels Òbits, lloc de pelegrinatge i gran "Oracle" de la Guerra de Successió del 1714

November 10, 2012, 1:54 pm

≫ Next: L'Avenc dels Talps, una bona quartada per pujar al gran paratge que hi ha sobre la font del Carme

≪ Previous: Gorg d'en Fitó, una de les grans belleses del Ripoll

Els Òbits han desenvolupat diverses funcions i han estat protagonistes de moltes històries al llarg dels últims mil anys. Algunes són ja força conegudes, com la fabricació de moneda falsa o la necròpolis dels cranis tallats. Però hi han d'altres que semblen passar encara desapercebudes, tot i tenir gran importància històrica.
Aquest és el cas d'una història que va passar entre el 1711 i el 1714, quan els Òbits van tenir un Oratori (calvari), que es va convertir en un lloc de pelegrinatge i una mena d'Oracle Grec de la Guerra de Successió (un conflicte que s'ha convertit en un referent emblemàtic de l'actualitat catalana).
Un curiós personatge, Andreu Joan Rico, va ser el responsable de construir el Calvari i de convertir els Òbits en un Oracle durant els últims anys de la guerra.

El relat més ampli de la vida de l'Andreu Joan Rico el va escriure en Salvador Sanpere i Miquel, en el seu llibre "La Fi de la Nació Catalana", publicat el 1905.

Segons aquest llibre, l'Andreu Joan Rico va nèixer a País Valencià i va viure a l'Aragó fins que el 1707 aquesta regió va ser ocupada per l'exèrcit de Felip V de Castellà. Com a partidari de Carles d'Austria, es va refugiar a Catalunya, igual que ho havien fet molts valencians.
Un conegut seu, Francisco Novales, explica que el tarannà de l'Andreu era "geniut, eloqüent i pensatiu".

Sobre l'ofici del personatge, només es coneix que va gestionar una propietat que el comte de Perelada tenia a l'Aragó i que va rebutjar un càrrec públic. L'historiador Salvador Cardús va dir (en un treball del 1952) que l'Andreu podria ser un general fugitiu per evitar una condemna a mort. Segons uns documents de l'arxiu del mas Garrigosa, aquest militar també va viure als Òbits. Però l'Antoni Ferrando i Roig (en un llibre del 1983) ja va advertir que hi ha incoherències entre les històries dels dos personatges. El general probablement hauria ocupat els Òbits molts anys abans, quan el monastir de La Mola i l'Ermita de Santa Agnès encara tenien religiosos.

Seguint amb les dades trobades pel Salvador Sanpere, l'Andreu Joan Rico es va casar dues vegades. Tot i això el 1711 va decidir abandonar-ho tot per a viure com un ermità als Òbits.
Al principi menjava només les herbes de la muntanya, però aviat va començar a rebre la caritat de gent de Terrassa, Sant Llorenç Savall, Castellar del Vallès i d'altres indrets del Vallès, el Bages i Barcelona. Molts pujaven per reçar agenollats amb ell i escoltar les seves pregàries. La seva populatitat va crèixer tant que ben aviat va ser conegut com el Germà Bartomeu de Sant Llorenç del Munt, que era com ell mateix es presentava. Per aplegar a tots els seus molts seguidors, va construir un Oratori. No s'han trobat restes i, per tant, es desconeix la seva situació concreta.
A banda de l'existència de l'oratori, en un treball sobre el patrimoni cultural de Sant Llorenç Savall, Laura de Castellet apunta el "suggeriment hipòtesi" que la Creu del Ricó té aquest nom en record de l'ermità. En la fotografia adjunta es veu la creu actual (de 1968), amb els Òbits al fons. L'antiga creu de fusta va ser destruida el 1936.
En l'època que l'Andreu Joan Ricó va estar als Òbits, la gran preocupació quotidiana era la Guerra de Successió. Els masos i les viles del massis tenien freqüentment allotjats a soldats i, a més, feien contribucions de diners i blat a l'exercit català.

L'Andreu, seguidor aferrim de la causa catalana, parlava sempre d'aquest tema en les pregàries i feia prediccions sobre la seva evolució. També enviava cartes als diputants catalans assegurant que l'exercit català guanyaria la guerra. Fins i tot, va recomenar que s'anomenes coronels a dos pagesos. I el més sorprenent és que va aconseguir imposar els nomenaments. Pere Brichfeus es va convertir en coronel de caballeria i Francesc Busquets en coronel d'infanteria.
Però l'Andreu Joan Rico no tan sols va fer prediccions sobre la guerra. Segons explica Salvador Sanpere, també "els homes de més autoritat de la muntanya l'anaven a veure i, creient en ell, li consultaven sobre els seus negocis més importants".
Després dels bombardejos fets pel duc de Berwick (avantpassat dels ducs d'Alba) i l'ocupació de Barcelona per les tropes castellanes, l'Andreu Joan Rico va fugir a Andorra i, més tard, a Perpinyà. Amb la seva marxa, els Òbits van perdre la seva funció mística-religiosa i l'Oratori construit per l'ermità. Va ser una etapa breu, però en la que els Òbits (com una versió petita de la veina Montserrat) van desfermar una gran fe, que segur va ser útil en un moment clau pel futur del país i la seva gent. La prova és que durant gairabé tot un segle (el VVIII) es va mantenir viu el record de l'Andreu (tot i que equivocar-se en la seva predicció i els Òbits van ser anomenats la cova del Penitent. Així figura en alguns mapes fets en aquella època.
Durant la Guerra de Successió, arreu de Catalunya hi havia persones religioses que intentaven mantenir l'esperit de resistència. A més del "nostre" Germà Bartomeu de Sant Llorenç del Munt, també van ser destacats Ramon de Sentmenat, la monja Magdalena Boloix, Vicenç Rodriguez (ei, fa tres segles ja una persona amb cognom castellà estava a favor de la causa catalana) i Florià Fuster.

↧

L'Avenc dels Talps, una bona quartada per pujar al gran paratge que hi ha sobre la font del Carme

December 5, 2012, 1:36 pm

≫ Next: La Mandonguilla del riu Ripoll

≪ Previous: L'Oratori dels Òbits, lloc de pelegrinatge i gran "Oracle" de la Guerra de Successió del 1714

L'avenc dels Talps es troba a la part alta de la gran canal del Senta, que des dels cims de les Roques d'Aguilar (per sobre dels 600 metres) baixa fins a la riba esquerra del riu Ripoll. La canal, delimitada per les imponents carenes de la Font del Carme (oest) i del Serradell (est), está dividida per un promontori de poca alçada i molt estret, però que s'allarga més de 400 metres. Al capdamunt d'aquesta careneta, i en la seva vessant est, es localitza l'avenc dels Talps. Veí seu, a l'altra banda de la canal, hi ha l'avenc de les Fusines.

La cavitat rep el nom del grup que el va descobrir l'any 1964: la Secció d'Exploracions Subterrànies Talps, del Centre Excursionista del Vallès.
Els components dels Talps van ser molt actius a la dècada dels seixanta del segle XX. Les seves dues troballes més destacades van ser batejades amb el mateix nom del grup. Per això, a Sant Llorenç del Munt i l'Obac hi ha tant la cova dels Talps (explorada el 1963 al Sot de la Teula) com l'avenc dels Talps (a les Roques d'Aguilar).
A la conca del Ripoll els Talps també van descobrir els avencs del Pala, els Peps i del Mas Pinetó i a la conca de la Riera de les Arenes van trobar igualment la cova de la Bardissa (o dels Peps), a la Mola.
El primer estudi sobre l'avenc dels Talps va ser publicat l'any 1968 a la revista Espeleòleg, del Centre Excursionista de Catalunya.

L'any 1980 en Xavier Badiella van encapçalar un grup que es va encarregar de fer les topografies de les cavitats que s'havien trobar fins aquell moment a la riba esquerra del Ripoll.
Una de les característiques de l'avenc dels Talps és la seva petita boca, que queda camuflada en un graó del terreny.
Superada l'entrada es baixa tres metres per una gatera, igualment molt estreta. Així s'arriba a un replà, on comença la veritable exploració de la cavitat.
Per una banda, un pou i una petita galeria porten fins a la profunditat màxima de 24 metres. Amb dificultat, també es pot accedir a una petita sala, que conecta amb un altre pou de 20 metres. El recurregut total de la cavitat suma 60 metres.
Sense l'exploració espeleològica a l'avenc, la visita a l'indret té moltes altres recompenses. A la base de la muntanya hi han diverses fonts bastant freqüentades i, a les parts més altes, hi han nombroses cavitats que, en gran part, resten oblidades.
La caminada per la careneta on es troba l'avenc dels Talps és una bona experiència. Està en un lloc ben ferèstec. A sobre seu té les elevades carenes del Serradell i de la Font del Carme. I a sota hi han les fondalades de la canal del Senta. La carena és molt estreta, però, en tot moment, es pot trobar un bon pas per a recòrrer els seus 400 metres.
El més complexe és arribar al llom carener. Des de dalt hi han unes traces obertes en la vegetació, que baixen en forta pendent. Hi han algunes antigues pintades i algunes esporàdiques fites. L'inici d'aquest pseudo-corriol es troba entre el cim de la carena de la Font del Carme (a uns 90 metres) i la torre d'alta tensió (a uns 100 metres). Des de la part inferior, antígament es podia pujar sense dificultats des del torrent de la font del Carme. Però aquest accès està actualment cobert de bardisses. L'alternativa és pujar per la carena de l'oest fins a trobar un roquissar a la cota dels 470 metres, sota el qual es troba el petit avançó del Serradell. Des d'aquest punt, i amb molta prudència, es pot anar baixant, seguint direcció nord. En arribar a la vora de l'estimball hi ha un pas obert que, arran del cingle, porta fins a un lloc que connecta amb el principi de la careneta. A sota seu es troba la cova de la Font del Carme i, després d'uns metres de pujada, hi han les restes d'una barraca de dimensions més grans de les habituals. Sorprèn que, en un lloc actualment tan inòspit, fa unes dècades hi hagués aquesta construcció de pedra seca.

↧

La Mandonguilla del riu Ripoll

September 5, 2012, 10:50 am

≫ Next: Esquerda del Turó del Castelló

≪ Previous: L'Avenc dels Talps, una bona quartada per pujar al gran paratge que hi ha sobre la font del Carme

La Mandonguilla és una gran roca arrodonida de tres metres d'alçada, que es va desprendre d'una de les carenes del Puig Rodó (concretament de la que estatja la cova de l'Aigua). El gran còdol està situat a la riba dreta del riu Ripoll, uns cent metres abans de rebre el torrent del Castelló.
A més de ser un exemple dels efectes de l'erosió, la roca fa les funcions de boulder i és emprat com a lloc d'aprenentatge d'escalada. L'Oscar Masó ha catalogat fins a 9 possibles vies per a pujar dalt de la roca.

Fa molt temps algú va situar un matalàs sota la roca (foto superior), suposem que amb la bona intenció de suavitzar les possibles caigudes dels aspirants a escaladors. El problema és que aquest matalàs no ha estat retirat i ja sembla part del paisatge.
Uns 170 metres aigues amunt del lloc on es troba la Mandonguilla, i també a la mateixa riba dreta del riu Ripoll, hi ha una altra roca (foto del costat), que té unes característiques molt semblant, però amb unes dimensions més reduides.

↧

Esquerda del Turó del Castelló

September 11, 2012, 1:51 pm

≫ Next: El Carner, la vall de la bruixa Violant

≪ Previous: La Mandonguilla del riu Ripoll

L'Esquerda del Turó del Castelló és un petit avenc de 12 metres de fondària i 15 metres de recurregut. Està situada al capdamunt d'una canal de la vessant sud-oest de la muntanya que li dona el nom, a Castellar del Vallès.
L'avenc va ser explorat per primera vegada l'any 1980 per un grup d'espeleòlegs encapçalat pel terrassenc Xavier Badiella, que va incloure la seva topografia i descripció en un estudi general sobre les cavitats de l'Est del riu Ripoll.

Per arribar a l'Esquerda el millor camí és el que comença a la confluència del turó del Castelló amb el riu Ripoll. Sense cap possibilitat de pèrdua, el corriol puja la carena, amb unes panoràmiques espectaculars, fins arribar al peu de la mola de pedra que forma el cim del Turó. En aquest punt hi han dues opcions: grimpar pel roquissar fins a un replà superior o bé buscar a l'esquerra, pel costat del cingle, un pas que recentment ha obert el Grup de Recerca de la Pedra Seca de Castellar de Vallès. Està marcat amb cintes de plàstics, que semblen d'una cursa, La seva funció és facilitar l'accès al cim, on han plantat un roure. (Veure informació a la web del Grup de Recerca de la Pedra Seca).
Si es fa servir com a referència el mapa d'Alpina (fins i tot en la seva darrera edició de desembre del 2012) cal anar en compte perquè situa l'avenc a la mateixa mola central de pedra. No és així. El més recomenable és voltar per l'esquerra aquesta mola, seguint el nou corriol. Una vegada dalt de la canal, quan les indicacions porten cap a l'esquerra, cal continuar recte una mica més cap amunt. Al cap de pocs metres, a l'esquerra hi ha la boca del petit avenc.

↧

El Carner, la vall de la bruixa Violant

December 27, 2012, 7:50 am

≫ Next: Cova de l'Aigua

≪ Previous: Esquerda del Turó del Castelló

La contrada on va viure al segle XVII Violant Carnera, executada a la forca sota l'acusació de bruixeria, és avui una de les que té més màgia i encant de Sant Llorenç del Munt

El 23 de desembre de 1619 Violant Carnera, mestressa del mas Carner, va confessar, sota tortura, ser una bruixa. Va ser condemnada a morir "penjada amb gran violencia". La seva primera forca va ser destruida misteriosament la nit abans de l'execució. Però la segona si va poder "treure-li l'ànima del seu cos turmentat". Era la primavera de 1620.

L'últim record de la bruixa va ser per les terres que durant segles (del XII al XVIII) van treballar la seva familia: un petit tros del Ripoll, situat sota la Vall de Mur, entre Les Arenes i Les Marines. Violant va dedicar el seu últim pensament a la vall del Carner, que era l'únic veritablement màgic de la seva vida. L'entorn del riu li proporcionava flors i plantes amb les que feia remeis per alleugerir malalties. Aquest petit comerç permetia sobreviure a la dona, pobre i viuda, que havia patit el 1610 un embargament de molts béns en favor dels seus creditors, que eren altres conegudes nissages de Sant Llorenç del Munt, com els Barata o els Païssa.
Però Violant, una mica malcarada, mantenia unes relacions difícils amb els seus veïns d'altres masos de les Arenes, que van sumar-se a les primeres acusacions de bruixeria que es van fer des de Caldes de Montbuí. Eren els anys més durs de la cacera de bruixes en una Catalunya, sotmesa a una greu crisis econòmica i social. En aquest context, 400 dones van perdre la vida en ser consideres bruixes.
Quatre segles més tard de l'execució de Violant, la vall del Carner conserva l'encantari deixat per la seva bruixa.
És un racó petit, veí d'abaix de la Vall de Mur. Les seves fronteres naturals són:
- A Llevant, el Turó i la carena del Castelló (Veure Fitxa) (Veure Situació)
- A Ponent, el Puig Rodó (Veure Fitxa) (Veure Situació)
- Al Nord, el torrent del Carner (Veure Fitxa),
- Al Sud, el torrent del Castelló (Veure Fitxa) i el propi riu Ripoll (Veure Foto).
La vall està ocupada per les carenes de les seves dues grans muntanyes, que s'entrecreuen com dents de serra sobre el Ripoll. El riu es veu obligat a fer ziga-zagues (meandres) per obrir-se pas.

Veure Racons de Sant Llorenç del Munt: El Carner. en un mapa més gran

Pel que fa a la seva història, el Carner va ser poblat probablement ja al neolític, però no hi han evidències prou clares per a confirmar-lo. Dalt de la carena del Castelló, dominant tot el territori, hi han les restes del suposat dolmen de la Creu Vermella (no confirmat pels arqueòlegs).
La vall va acullir a l'època medieval (a partir dels segles XII o XIII) el mas de la familia Carner, que va acabar per donar nom a tota la contrada. Els sucessius propietaris de la casa van conreuar les terres d'algunes de les carenes de la riba esquerra del Ripoll. També Can Barceló, de Les Arenes, va situar els seus horts prop del torrent del Castelló.
Malauradament el mas Carner va patir tots els efectes de la greu crisi econòmica i social de Catalunya del segle XVII. L'acusació de bruixeria només va ser un dels patiments dels habitants de la casa. També van ser víctimes del bandolerisme i de greus problemes econòmics. Els Carners no van poder afrontar els seus elevats deutes i les seves terres finalment van ser venudes.
La plantació massiva de vinyes per tots els racons, als segle XVIII i XIX, va ser realitzatda per diverses families de Sant Llorenç Savall, fet que ha deixat com a testimoni motles feixes i barraques. Al principis del segle XX, després de la fil.loxera, la vall del Carner va quedar abandonada i gran part de les restes del mas Carner van ser expoliades per fer-les servir en la construcció de les noves urbanitzacions properes.
El Carner també va quedar al marge durant gairebé tot el segle XX dels circuits clàssics dels excursionistes, que van preferir anar cap a la seva veina de dalt (la vall de Mur), del sud (Les Arenes) o de llevant (Can Cadafalch).
El redescobriment del Carner s'està produint arran de l'arranjament de les seves antigues fonts i barraques per part del Grup de Recerca de la Pedra Seca de Castellar del Vallès, i de les descobertes espeleològiques d'en Jordi Guillemot. Fruit del treball de tota aquesta colla, sense la participació de cap institució, el Carner s'ha convertit en un dels racons millor cuidats i amb més encant de Sant Llorenç del Munt.

Repassant els llocs d'interès de la vall es comprova com la toponimia no ha fet tampoc justicia amb Violant Carnera. Ni un dels elements catalogats a la contrada recorden a la bruixa. Els noms més utilizats són (lògicament) Carner, Barceló (pel mas de Les Arenes que tenia els seus horts aqui) i Enric/Ramon de la Fonda.

L'únic habitatge conegut històricament a la vall és:
- el Mas Carner. (Veure Fitxa) (Veure Situació)
D'aquesta casa ja només queden algunes pedres i teules. Com hem dit, bona part de les restes del mas han estat reaprofitades per algunes cases de les urbanitzacions de la rodalia. (No sabem què opina la bruixa d'això). Probablement van ser alguns dels habitants del mas els que van fer els dos sistemes de forats picats a la vora del riu.

El Carner també té un bon grapat de balmes:
- Balma de l'Aiguader de Baix. (Veure Fitxa) (Veure Situació)
- Balma de l'Aiguader de Dalt. (Veure Fitxa) (Veure Situació)
- Balmes del Carner. (Veure Fitxa) (Veure Situació)
- Balmes de la Carena del Castelló. (Veure Fitxa) (Veure Situació)
- Balma al riu Ripoll, al Carner. (Veure Foto)

Fruit de l'enllaç d'una petita balma i una cavitat interior, també es troba la:
- Cova de l'Aigua. (Veure Fitxa) (Veure Situació)
Així mateix hi han dos avencs:
- Esquerda del Turó del Castelló. (Veure Fitxa) (Veure Situació)
- Avenc del Ramon de la Fonda. (Veure Fitxa) (Veure Situació)

Les fonts, conjuntament amb les seves basses, estan concentrades a la riba esquerra del Ripoll (amb l'excepció dels degotalls de les balmes del Carner):
- Font de la Falguera. (Veure Fitxa) (Veure Situació)
- Font dels Avellaners. (Veure Fitxa) (Veure Situació)
- Font del Carner. (Veure Fitxa) (Veure Situació)
- Font del Barceló. (Veure Fitxa) (Veure Situació)
- Basses (Petita i Gran) dels Horts del Barceló. (Veure Fitxa) (Situació Gran) (Situació Petita)
- Font i Bassa de l'Enric de la Fonda. (Veure Fitxa) (Veure Situació)
- Font del Rossinyol (radera un gran mur d'esbarzers). (Veure Fitxa) (Veure Situació)
- Bassa Canyamera del Carner. (Veure Fitxa) (Veure Situació)
- Font de les Balmes del Carner. (Veure Fitxa) (Veure Situació)

Com aixoplucs i magatzems d'eines si es conserven moltes barraques, algunes de les quals han estat rehabilitades pel Grup de Recerca de la Pedra Seca de Castellar del Vallès.
- Barraca de Jesus Ballestar (nº 84 de Castellar del Vallès). (Veure Fitxa) (Veure Situació)
- Barraca de la Carme Vinaixa (nº 55 de Castellar del Vallès). (Veure Fitxa) (Veure Situació)
- Barraca del Jaume Guillemot (nº 42 de Castellar del Vallès). (Veure Fitxa) (Veure Situació)
- Barraca de l'Enric de la Fonda (nº 16 de Castellar del Vallès). (Veure Fitxa) (Veure Situació)
- Barraca de Paul Osul (nº 85 de Castellar del Vallès). (Veure Fitxa) (Veure Situació)
- Barraca del Victo (nº 81 de Castellar del Vallès). (Veure Fitxa) (Veure Situació)
- Barraca de la Llinda Plana amb Angle (nº 108 de Castellar del Vallès). (Veure Fitxa) (Veure Situació)
- Barraca del Frances Rius (nº 79 de Castellar del Vallès). (Veure Fitxa) (Veure Situació)
- Barraca del Carner (nº 14 de Castellar del Vallès). (Veure Fitxa) (Veure Situació)
- Barraca del Torrent del Carner (nº 110 de Sant Llorenç Savall). (Veure Fitxa) (Veure Situació)
- Barraca del Rossell (nº 107 de Sant Llorenç Savall). (Veure Fitxa) (Veure Situació)

També a la contrada del Carner destaquen altres llocs d'interès, com ara:
- El Pi de les 5 Besses. (Veure Fitxa) (Veure Situació)
- Els Forats Picats al Carner-1. (Veure Fitxa) (Veure Situació)
- Els Forats Picats al Carner-2. (Veure Fitxa) (Veure Situació)
- Forn de Calç del Torrent del Carner-1. (Veure Fitxa) (Veure Situació)
- Forn de Calç del Torrent del Carner-2. (Veure Fitxa) (Veure Situació)
- La Mandonguilla del Riu Ripoll. (Veure Informació) (Veure Situació)

Ruta pel Carner:
El Carner és petit, però la dispersió dels seus llocs d'interès a diferents alçades (des de la vora del riu fins els cims de les seves carenes), exigeix dedicació a qui el vulgui conèixer bé. A més, en alguns trams els camins s'han perdut o bé no existeixen i cal emboscar-se.
Una possible una ruta recorre, en 10 quilòmetres, gairebé tota la vall és:

0) Lloc d'aparcament:
1) Balma Aiguader de Baix.
- Creuement del Riu.
- Torrent del Carner.
2) Forn del Torrent del Carner -1
- Trencall cap el Forn de Calç del Carner - 2
3) Forn de Calç del Carner - 2
- Retorn al Trencall.
4) Barraca del Torrent del Carner.
- Trencall de la Carena del Castelló. Inici Camí Perdedor.
- Cim de la Cinglera. Trencall per emboscar-se i baixar a veure avenc. Pas difícil.
5) Avenc del Ramon de la Fonda.
- Retorn al Cim de la Cinglera. Camí de pujada molt perdedor.
6) Cim del Turó del Castelló i petit roure plantat.
7) Esquerda del Turó del Castelló.
- Cruilla Camí del Riu.
8) La Mandonguilla del Ripoll.
9) Roure del Castelló.
10) Conjunt de Balmes de la Carena del Castelló.
- Travessar passera i girar a la dreta per un corriol.
11) A l'esquerra del corriol, Barraca
12) Barraca de la Carme Vinaixa, amb una extraordinaria panoràmica de tota la contrada del Carner. (barraca nº 85, possibilitat baixar per la dreta de la cinglera)
- Trencall de la Cova de l'Aigua.
13) Cova de l'Aigua.
- Retorn a la Cruilla de la Carena i continuar baixant.
- Nova cruilla a l'esquerra.
- Cruilla a la dreta per baixa..
14) Barraca del Jaume Guillemot..
- Creuar el Riu Ripoll.
15) Font de la Falguera.
- Seguir el camí cap a la dreta.
16) Font dels Avellaners.
17) Font del Carner.
- Seguir el camí cap a la dreta.
18) Font de Can Barceló.
- En arribar a la cruilla, es poden veure les basses de Can Barceló i una extraordinària pineda.
- Pujar per la pista forestal.
19) Dalt d'un repla a l'esquerra, Barraca de l'Enric de la Fonda.
20) A l'esquerra, petit corriol que baixa a la font i la bassa de l'Enric de la Fonda.
- Continuar per la pista que fa un revolt de 180 graus.
- En arribar a una curva a la dreta, hi ha un rbre amb el símbol d'avenc. Cruilla per pujar a l'avec des d'abaix.
- Continuar per la pista.
- Fites a la dreta per pujar a la barraca del Carner.
21) Barraca del Carner.
- Retorn a la pista.
- Continuar per la pista fins arribar a unes feixes i a un pal indicador del camí del Riu. En aquest punt pujar per un pas ober en la feixa. Seguir la traça d'un corriol.
22) Restes de la petita barraca del Francesc Rius.
- Pels voltants:
23)Vestigis del mas Carner.
- Retorn a la pista forestal.
- Uns metres més endavant, a l'esquerra, unes fites indiquen l'inici d'un corriol, pel qual cal baixar.
24) Barraca de la Llinda Plana amb Angle.
- Continuar pel corriol fins el riu.
25) Sistema de Forats a la vora del riu.
26) Clot d'aigua a l'esquerra del riu, que s'identifica amb l'antiga bassa canyamera.
27) Al costat, radera un mur d'esbarzers, hi ha la Font del Rossinyol. Si recentment algú ha fet neteja a fons es pot veure el petit baumat rocós de la surgència.
- Continuar per algun dels dos corriols que paral.lels van baixant per la riba (hidrogràfica esquerra) del riu. En arribar a un bosquet de pins, alzines i avellaners, i a uns 40 metres del riu:
28) Barraca del Victo.
- Retornant cap el riu:
29) Pi de les 5 Besses.
Des de l'imponent arbre cal anar a la plana rocosa que, més endavant, hi ha a la mateixa riba esquerra del riu. Allà hi ha:
30) El segon sistema de forats picats a la roca.
Cal creuar el riu i retornar uns metres buscant l'inici d'un petit corriol que s'enfinsa en un espès bosc. A vegades hi ha unes fites. Només girar pel camí, a la dreta hi ha un repla, que a sota té un petit abalmament. Cal pujar al replà i buscar unes traces que s'enfilen carena amunt.
31) Restes de la barraca de Paul Osul.
- Continuar cap amunt, buscant el millor pas, pel llom carener. En arribar a la carretera continuar a la dreta fins a:
32) Balmes del Carner, amb la surgència interna.
- Continuar per la carretera fins a trobar una petita torrentera a la dreta. Entre els matolls es veu un pas obert que cal seguir fins a trobar un roquissar i, després:
33) Balma de l'Aiguader de Dalt.
- Retornant a la carretera, cal seguir fins a trobar novament l'aparcament.
S'hauran recorregut 10 quilòmetres, superant diversos desnivells. Una bona introducció als dominis de la bruixa Violant, avui convertits i mantinguts com un bell lloc.

Més Informació:

- "Aventureres de la Història" - "Violant, una bruixa amb nom de reina". Espargaró, Alba, i Gassó, Magda. L'Esfera dels Llibres. Barcelona. 2006. (Pàgines 159-178)
- El Mas Carner, víctima de totes les crisis. (Veure Article)
- Mapa amb els Llocs més destacats del Carner. (Veure Mapa)
- Video sobre El Carner. (Veure Video)
- Àlbum de Fotos sobre El Carner. (Veure Fotos)

↧

Cova de l'Aigua

September 1, 2012, 1:19 am

≫ Next: L'alzina del Coll d'Estenalles, una sorprenent troballa al costat de l'hiper-aparcament

≪ Previous: El Carner, la vall de la bruixa Violant

La cova de l'Aigua es troba als antics dominis del mas del Carner, en una estreta carena que neix al sud del Puig Rodó i, envoltada pel riu Ripoll, s'extèn 700 metres cap a l'est.
A mitja alçada de la vessant nord de la carena es localitza la cavitat. Per sobre seu, al llom carener, hi ha una de les barraques rehabilitades pel Grup de la Pedra Seca de Castellar del Vallès. I, per sota seu, hi ha un dels meandres que forma el riu Ripoll en aquesta contrada.

La cova va ser descoberta l'abril del 2008 pel Jordi Guillemot. A la seva web, el Cau del Guille, es pot llegir com va ser la troballa i les característiques de la cavitat. (Veure l'article del Cau del Guille)

Antigament l'actual cavitat estava separada en dues parts: a la cinglera només hi havia una balma i, a l'interior, sense cap sortida, hi havien dues petites galeries formades pels corrents d'aigua. Segons en Guillemot, probablement el soroll de l'aigua va cridar l'atenció dels antics pagesos del Carner, que van excarvar des de la balma fins a trobar les dues galeries.
Quan en Guillemot va descobrir la cavitat, l'accès era complicat. Per a indicar quina era la millor via per arribar-hi, que implicava un descens emboscat i amb una rampa pronunciada, va deixar un mapa detallat dins de la barraca de la Carme Vinaixa, que es troba dalt de la gran cinglera de la cova.
Actualment hi ha un alternativa molt més fàcil per arribar a la cova ja que el Grup de Recerca de la Pedra Seca, preocupat sempre per garantir una bona accessibilitat a tots els indrets, va ajudar a obrir un corriol arran de la cinglera. Per tant, ara hi han dues vies d'accès: els més agosarats poden anar a mirar el mapa deixat pel Jordi Guillemot i la resta poden trobar al llom de la carena el trencall que, planer, porta a la Cova de l'Aigua.

Més informació a:

- El Carner, la vall de la bruixa Violant. (Veure Fitxa)
- La Cova de l'Aigua a Google Maps. (Veure Situació)

↧

L'alzina del Coll d'Estenalles, una sorprenent troballa al costat de l'hiper-aparcament

February 22, 2013, 1:45 pm

≫ Next: Matadepera localitza una nova font natural, a la carena dels Monjos, sobre el torrent del Salt

≪ Previous: Cova de l'Aigua

És lògic, i ben cert, pensar que per fer un descobriment important a Sant Llorenç del Munt i l'Obac cal anar fins a indrets recòndits. Però, a vegades, les excepcions realment confirmen la regla.
Siguem sincers: algú es podia imaginar que al costat de l'hiper-aparcament del Coll d'Estenalles (si, si, del Coll d'Estenalles) s'amagava una de les alzines més grans del massis? Ningú. Per allà, un diumenge passa un miler de persones.
Però està clar que al mon de la recerca no importa la quantitat, sinó l'aptitut de l'investigador.
I el 10 d'octubre del 2012 es van donar les condicions adequades per a fer una gran descoberta. Aquell dia l'Òscar Masó, autor dels llibres sobre la Castellassa de Can Torres, escalador actiu i un dels grans coneixedors de Sant Llorenç del Munt, va afegir-se a una breu excursió a la Coma d'en Vila. Tot apuntava que seria un dia ben normal, sense sorpreses.
L'Òscar potser havia passat més de mil vegades per la pista que s'enfila cap el mas de la Mata. Però aquell tranquil dia, al cap només d'uns 200 metres, li va semblar veure a l'esquerra, i a uns 20 metres sota el camí, una alzina gran. Un cop sota l'arbre va adonar-se que no era tan sols un arbre gran, sino una alzina monumental!!!
Aquell dia va continuar l'excursió amb els seus acompanyants. Però la setmana següent hi va tornar a analitzar bé la seva troballa.
L'alzina té un perímetre (a un metre de terra) de 3,77 metres i un diàmetre d'1,20 metres. Per tant, és més gran que les alzines de Can Torres (nova i vella), del Vent, de l'Ermita de les Arenes o de l'Illa.
Com podia ser que aquesta gegant alzina hagi passat desapercebuda si està al costat "d'una de les autopistes" de Sant Llorenç del Munt?
El primer pensament va ser vincular l'alzina amb alguns dels arbres que el segle passat van ser batejats amb diversos noms als voltants del mas de La Mata. Però, a falta d'una comprovació més acurada, no sembla que cap de les descripcions i usos dels arbres històrics del mas de la Mata coincideixin amb el trobat/retrobat per l'Òscar Masó.
Per això, ara per ara la nova Alzina, que ennobleix l'aparcament, s'anomena del Coll d'Estenalles.
En aquest cas, no us caldrà fer un gran esforç per gaudir d'un dels grans regals de la natura a Sant Llorenç del Munt i l'Obac.

↧

Matadepera localitza una nova font natural, a la carena dels Monjos, sobre el torrent del Salt

March 10, 2013, 1:07 pm

≫ Next: La Miranda del Sot de Mata-rodona

≪ Previous: L'alzina del Coll d'Estenalles, una sorprenent troballa al costat de l'hiper-aparcament

Matadepera ha trobat una nova font natural, segons ha desvetllat l'Antoni Garcia, més conegut com el Pintoret, al programa Això és La Mola, de Matadepera Ràdio. La troballa ha estat ja batejada com la font del Nasi.
La surgència es troba en un roquissar de la vessant est de la carena dels Monjos, sobre el torrent del Salt. Pertanya, per tant, a la conca del riu Ripoll. La font queda a mig camí entre el centre el poble i la Roca de les Onze Hores.

La surgència ha estat localitzada per l'Antoni Garcia en base a la informació que li va donar un altre veí de Matadepera, Joan Busqueta i Arola, mort fa uns anys. Com en Busqueta era conegut a Matadepera com el Nasi, el Pintoret ha decidit posar-li aquest nom a la font,
El Nasi, que era boscater, va realitzar la troballa original a la decada dels 50, però només ho va compartir amb la seva familia, amb la que hi anava alguns caps de setmana.
L'aigua brolla directament de la roca i s'acumula en un forat. Tot fa pensar que la font és intermitent, si bé de moment sempre s'ha trobat ple el dipòsit natural.
Com a homenatge al Nasi, l'Antoni Garcia organitzarà una acte a la font.

El Torrent del Salt
El Torrent del Salt neix sota el pla dels Monjos (on hi han els coneguts dipòsits que són el punt de partida de les excursions a La Mola) i queda delimitar per les carenes dels Monjos i de la Costa de Tet. El seu recurregut és de 2,7 quilòmetres, fins que conflueix amb el torrent de la Codoleda, que baixa per Can Torres i Can Solà del Racó. Tots dos formen el torrent de la Betzuca.
Gran part del torrent del Salt afortunadament es va lliurar de ser urbanitzat, a diferència del que va succeir a la vessant oest de la Carena dels Monjos, on es troba la urbanització del Pla de Sant Llorenç.
Als segles XIX i principis del XX el torrent va ser un dels llocs de treball pre-industrial de Matadepera. Hi havien diversos grups de forns de calç (dels quals es conserven restes) així com la pedrera de l'Angelet i d'altres més petites. La part més propera al poble acull actualment un circuit de trial, molt actiu els dies de festa.
La part més alta (a partir de la cota dels 500 metres) és la millor conservada. Allà es troba la nova font, que s'afegeix a d'altres índrets naturals, com dos avencs (del Salt i del Torrent del Salt) i dues coves (del Salt i Tendra), entre d'altres punts d'interès, que anirem explicant.

Camins per anar a la font.

Qui no vulgui esperar a l'acte de l'Antoni Garcia per anar a visitar la font, té dues opcions de ruta:

- Una molt curta, express, gens excursionista, de només 350 metres. Consisteix en deixar el cotxe al carrer dels Monjos, en el punt on l'antic i veritable camí dels Monjos abandona la part asfaltada i segueix a la dreta per la pista de la carena. Hi ha un pal indicador. En arribar a la primera curva (a l'esquerra) cal seguir per un corriol que baixa a la dreta i, a continuació, seguit un altre trencall a la dretra. Als 120 metres unes fites alerten que cal tornar a girar a la dreta i, emboscar-se durant uns 70 metres. Després de passar per diversos arbres caiguts i, amb sort, una petita carbonera, s'arriba a un roquissar. Abans de travessar-lo cal baixar uns metres. La surgència es troba amagada sota el roquisssar, radera d'uns matolls.

- La segona alternativa també és curta. Té poc més d'un quilòmetre, però permet conèixer altres punts d'interès del torrent. També té el seu origen al camí dels Monjos, però més abaix, a Can Prat, a la cantonada dels carrers Gaietà Vallès i Francesc Badia. Des d'allà arranca una pista que recorre la vessant hidrogràfica dreta del torrent del Salt. Seguint aquest pista es passa per la cantera de l'Angelet i dos dels molts forns de calç de l'indret. Quan el camí gira a la dreta, cal seguir uns 120 metres i trencar a l'esquerra pel corriol que puja de nou fins el camí dels Monjos. Al cap d'uns 250 metres es trobaran les fites indicades en la primera ruta.

↧

La Miranda del Sot de Mata-rodona

September 11, 2012, 11:50 am

≫ Next: Cova del Salt, el mirador de la gran cascada

≪ Previous: Matadepera localitza una nova font natural, a la carena dels Monjos, sobre el torrent del Salt

La Miranda és una gran agulla del Sot de Mata-rodona que va ser batejada i catalogada pel Josep Barberà en el seu llibre "Sant Llorenç Pam a Pam". Es troba a la punta de la carena que neix en direcció sud-oest, just a l'inici (anant des del Coll de Boix) del gran roquissar de l'Era dels Enrics.

A la part inferior de la vessant de llevant té un abalmament, de només un metre d'alçada i un altre metre de profunditat, però de gran llargada.

↧

Cova del Salt, el mirador de la gran cascada

December 31, 2012, 12:56 pm

≫ Next: Cova Tendra

≪ Previous: La Miranda del Sot de Mata-rodona

La Cova del Salt es troba davant de la cascada que dona nom al torrent que està encaixat entre les carenes del Camí dels Monjos i de la Costat de Tet. Uns 600 metres després del seu naixement al pla dels dipòsits (on conflueixen les dues carenes esmentades), el torrent té un impressionant salt d'aigua. Penjada a la seva vessant esquerra, es troba la cavitat.

Una petita cornisa situada a la seva boca ofereix una visió "de primera filera" de la cascada, si bé l'aigua només cau després de fortes pluges.

↧

Cova Tendra

December 31, 2012, 2:41 pm

≫ Next: El Quarto de Reixa, "l'hotel" de la font de la Pola

≪ Previous: Cova del Salt, el mirador de la gran cascada

↧

El Quarto de Reixa, "l'hotel" de la font de la Pola

March 30, 2013, 1:28 am

≫ Next: La fascinant història de la Font de la Pola

≪ Previous: Cova Tendra

La Balma del Quarto de Reixa està situada en el Castell Central de la Serra de l'Espluga (també coneguda com a Castellot de Tanca).
L'últim us conegut d'aquesta balma va ser entre els anys 20 i 40 del segle passat. Segons el programa de Matadepera Ràdio, Això és la Mola, el Quarto de Reixa va ser acondicionat i emprat per les nombroses persones que passaven els caps de setmana i els estius a la font de la Pola.
Uns dels ocupants habituals era la família d'en Valentí Rossinyol, que va ser el principal impulsor de les obres de la font de la Pola.
Durant el dia, els hostes del Quarto de Reixa estaven caçant, caminant o jugant a les taules de la Pola. A les nits, sopaven, cantaven havaneres i, amb uns llums de carbur, tornaven cap al seu habitacle travessant el bosc.
Una les persones que passava les nits al Quarto de Reixa, l'Esperança Rossinyol, filla del Tinet, recorda que havia de caminar aquests 500 metres i com s'esperava al roquissar de davant de la balma mentre els seus pares preparaven els llits, fets amb herbes, com ara fenàs.
El nom de Quarto de Reixa li van posar perquè així s'anomena a l'habitació de les cases que està al costat de la porta d'entrada i té una finestra al carrer.

Per a més informació sobre la història del Quarto de Reixa i la Font de la Pola, es pot escoltar el podcast de la setena emissió del programaAixò és la Mola.

↧

La fascinant història de la Font de la Pola

March 30, 2013, 2:31 am

≫ Next: La Bombeta "il.lumina" el Sot de Mata-rodona

≪ Previous: El Quarto de Reixa, "l'hotel" de la font de la Pola

Foto de la Pola del 1928, amb la taula dels escacs en construcció

La balma de la Pola sempre ha tingut un naixement d'aigua, que històricament ha estat molt aprofitat:
- pel mas que durant molt temps va existir en aquest indret,
- pels pastors i el bestiar que voltaven per la Porquerissa
- i pels boscaters i carboners.

En les primeres dècades del segle XX alguns excursionistes i caçadors també van començar a fer a la balma una aturada en els seus trajectes per la Serra de l'Obac.

Un grup d'aquests caçadors, que pertanyien a la secció d'excursionisme de la Joventut Terrassenca, van decidir a finals dels anys 20 fer diverses obres d'acondicionament amb dues finalitats:

- que la font tingués aigua tot l'any.

- que davant seu hi hagués una àrea d'esbarjo per poder descansar, passar llargues estones i jugar a cartes.

Foto del 1929 amb la taula acabada, amb el Tinet i el Hans acompanyats d'uns amics

El programa de Matadepera Ràdio, Això és la Mola, ha recollit diversos testimonis que expliquen la història de la font.

En Pere Pallejà, amb uns amics

Els principals impulsors de les obres van ser en Valentí Rossinyol, conegut com el Tinet, en Pere Pallejà i en Hans Weichsel (mariner alemany que poc abans havia participat en la primera escalada oficial a la Castellassa de Can Torres). Per poder dur a terme el seu projecte van demanar la col·laboració a un paleta, en Puig, que va passar a ser conegut com "el paleta de la Pola".
Entre 1928 i 1929, membres de la secció d'Excursionisme de la Joventut Terrassenca van ajudar en el trasllat de materials. Fins a l'Alzina del Salari ho van portar en el cotxe de línia de Mura. Per traslladar les coses més pesades des de la parada del bus fins a la balma (1,7 quilòmetres, amb 150 metres de desnivell de pujada i altres 50 de baixada), van contractar un burro, un matxo.

El paleta Puig va dirigir les tasques de construcció d'una cisterna interna i una gran pica externa. I, al davant, van construir una bonica taula rodona de pedra amb un tauler d'escacs pintat a sobre i voltada per un seient circul.lar. Anys més tard es va fer al seu costat una segona taula de pedra i altres dues més petites (que ja ha desaparegut).

Quan es va conèixer que la primera fase de la construcció de la font havia acabat, molta gent hi va anar a visitar-la. Davant els nombrosos visitants, els impulsors de les obres van posar un cartell a la paret de la balma demanant respecte per l'entorn. Aquest rètol encara hi és, però ja desdibuixat:

Anys més tard van posar un nou cartell amb el mateix missatge, però aquesta vegada sobre la pica de la font.

Els constructors de la Pola també van fer un rebost en el que guardaven estris per cuinar, plats, coberts i menjar. Aquest petit magatzem era gestionat pels constructors de la font, que actuaven com a "propietaris" de l'indret. A tothom que demanava fer servir les coses del rebost, li donaven la clau del pany. Com a contrapartida, deixaven els diners que volien en una mena de guardiola. Amb aquesta recaptació voluntària, s'anaven renovant els estris. Fins els anys cinquanta, tothom va respectar aquest sistema. Fins que algú va trencar el pany i va saquejar el rebost.

Preparació del menjar durant una trobada a la Font de la Pola

El grup del Tinet anava a la font gairebé tots els caps de setmana i, a més, fins a la guerra civil van passar allà tota la setmana que tenien de festa el mes d'agost.

Durant els primers anys, tot l'indret estava també ocupat pels carboners. Les seves barraques estaven escampades pels bosc i, en alguns casos, hi vivien famílies senceres, com era el cas d'uns valencians (matrimoni i dues filles) que es van fer molts amics del Valentí Rossinyol. Les plaçes carboneres estaven per tot arreu i treien fum contínuament.

Fontada (trobada) a la Pola

La filla del Tinet, Esperança Rossinyol, recorda al programa Això és la Mola quines eren les activitats més habituals durant l'estiueg, quan es reunien a la Pola més de 30 persones:

- als matins les dones i els joves anaven al roquissar de davant de la Porquerissa (on hi havia tancat un ramat de bens).

- els homes sortien a caçar als matins i a les tarden jugaven a cartes,

- els dinars els feien les dones, tot sovint ajudades pel Pere Pallejà.

- a les nits, després de sopar, tots plegats cantaven davant les balmes. Els hi agradava interpretar sobretot havaneres, com ara La Bella Lola.

- Acabada la "festa", tots es repartien a dormir per diverses cavitats properes a la font. Com era fosc, caminaven fins els seus habitacles amb llums de carbur.

Com a dormitoris aprofitaven els abalmaments existents a la cinglera de la Pola i els Castellots de Tanca. La família Rossinyol dormia concretament al Quarto de Reixa.

Una prova (escrita en aquell temps) que demostra com la font es va convertir en un dels grans llocs de destí de Sant Llorenç del Munt és la Guia Monogràfica, que va ser editada el 1935 pel Centre Excursionista de Terrassa. Aquesta històrica publicació ja incloïa la surgència en un dels seus itineraris recomanats i deia que: "la Font de la Pola (és) molt coneguda i concorreguda, sobretot a l'estiu, per ser un lloc ombriu i tenir l'aigua bona i fresca".

Una altra Fontada a la Pola

El Tinet i el seu grup van mantenir la Pola com el seu centre d'operacions fins a la dècada dels 60, quan van acondicionar una balma al Racó Gran de Mata-rodona. El trasllat del Tinet es va produir paradoxalment per l'èxit de la font com a lloc d'esbarjo, que atreia a les noves onades d'excursionistes, a les que ja no coneixia i que, segons ell, no respectaven prou bé ni les instal.lacions ni l'entorn..

L'obertura de la pista des de l'Alzina del Salari fins al coll de Tres Creus va facilitar l'accés i, per tant, va portar encara més gent a la Pola. Fins i tot es podia anar en cotxe fins a Tres Creus, que durant un temps va servir d'aparcament. Val a dir que el Tinet, ja gran, a finals dels anys 70, va poder fer les seves darreres visites als seus antics dominis pujant en cotxe, acompanyat pel seu gendre i la seva filla.

Amb la creació del parc natural es va prohibir el pas de cotxes i la Diputació va posar un pal indicador a la font, que és l'únic element de l'indret no construït pel Valentí Rossinyol i la seva colla al llarg de les dècades passades.

La font de la Pola és encara actualment un dels llocs més freqüentats a la Serra de l'Obac.

Per a més informació, es pot escoltar els testimonis directes de la història de la font a la setena emissió del programa Això és la Mola.

↧

La Bombeta "il.lumina" el Sot de Mata-rodona

April 9, 2013, 2:07 pm

≫ Next: La Tudona, el lloc de "trobades discretes" pels boscaters al torrent de la Font Freda

≪ Previous: La fascinant història de la Font de la Pola

Un dels encerts que poden atribuir-se al nou mapa publicat per Alpina és la incorporació de diverses agulles emblemàtiques. Aquest és el cas de la curiosa Bombeta, situada al sot de Mata-rodona, prop de l'Era dels Enrics.
Tot i la seva grandària, forma cridanera i proximitat a La Miranda, l'agulla no va ser inclosa pel Josep Barberà en el seu llibre "Sant Llorenç. Pam a Pam", recull de les principals roques que es troben entre els rius Llobregat i Ripoll.

Albert i Òscar Masó

La Bombeta va ser observada, escalada i batejada per l'Òscar i l'Albert Masó l'11 de setembre del 1994. Sorpresos que una agulla amb aquestes característiques no hagués estat catalogada anteriorment, uns molt joves (però ja molt rigorosos) germans Masó van consultar-lo amb el mític escalador i gran coneixedor de Sant Llorenç del Munt, Josep Maria Torras Homet.
En Torras va acompanyar-los fins a l'indret i va quedar igualment sorprès tant per la forma de l"agulla com pel fet que efectivament no estigues catalogada.
Feta aquesta comprovació, l'agulla va passar a ser anomenada com La Bombeta, un nom ben adient donada la seva forma:
- amb una part inferior més prima (que sembla una rosca)
- i una part superior més gran (que sembla el globus d'una bombeta).
Ha trigat gairebé 20 anys, però ara la Bombeta també es troba a un mapa. En el cas d'aquella agulla, la nova edició de l'Alpina ha encertat, si bé pot rebre altres critiques.
La Bombeta es troba a la carena que talla perpendicularment l'extensa Era dels Enrics. En arribar al final del llarg roquissar, el camí es desdobla per seguir les dues parts de la carena. Cap el nord (a la dreta venint des del Coll de Boix) es passa pels Pins Cargolats i s'acaba al Sot de l'Infern. I cap el Sud (a l'esquerra) continua el camí que va al turó del Mal Pas i el Puigdoure.
Al cap d'uns 150 metres, el camí fa un revolt pronunciat cap a la dreta, però cal continuar, entre matolls, per la carena. Al cap d'uns altres 150 metres, i penjada a la vessant de llevant, es troba la Bombeta.
A la vessant de ponent de la mateixa carena hi ha el conegut racó de la Rebolleda, amb diverses cavitats descobertes i explorades pel Jordi Guillemot, del SIS. Són les coves del Duc, de la Rebolleda i de la Ceràmica.

Des de dalt de la carena no hi ha una bona visió de l'agulla. La millor zona d'observació és des de la carena paral.lela situada més cap a l'est, és a dir, des de la carena on es troba l'agulla de La Miranda, que si va ser catalogada pel Josep Barberà i que també ha estat inclosa en la nova edició del mapa d'Alpina.

↧

La Tudona, el lloc de "trobades discretes" pels boscaters al torrent de la Font Freda

April 19, 2013, 8:35 am

≫ Next: L'avenc foradat i via d'escalada de Puig Conill, la troballa lògica d'un espeleòleg i escalador

≪ Previous: La Bombeta "il.lumina" el Sot de Mata-rodona

De les nombroses persones que vivien i treballaven als (i dels) boscos de Sant Llorenç del Munt i l'Obac fins a mitjans del segle XX coneixem sobretot la varietat de les seves activitats laborals i les tècniques que feien servir. Sabem que molts venien dels Pirineus i del Sud de Catalunya i que patien unes llargues i dures jornades.
Però, més enllà de la seva vessant professional, poc ens ha arribat sobre com era la seva vida quotidiana als boscos. Com a molt sabem que passaven les nits en unes precàries barraques i que periòdicament havien de canviar d'emplaçament. Per diversos testimonis també coneixem que alguns vivien amb les seves famílies senceres, si bé la majoria havien d'estar sols.
Amb tanta concentració de persones pels boscos es ben segur que hi havia tot tipus de vivències. Una de les històries, que s'ha obert pas en el temps, tenia com a escenari una de les cavitats situades a la vessant esquerra del torrent de la Font Freda. En aquella època era coneguda com la cova de la Tudona.
Durant un llarg període de temps la cavitat va ser un lloc d'esbarjo discret al servei dels boscaters que ho volguessin. No té grans comoditats, però tampoc l'oferien la resta de les activitats diàries de tots aquells homes.

Aquestes noticies van ser conegudes pels primers grups d'excursionistes que passaven els caps de setmana a mas de La Mata i aprofitaven per fer les primeres exploracions del torrent de la Font Freda. Els visitants, guiats pel masover i pel pastor, centraven la recerca principalment en els avencs, que ja havien estat batejats pels propis carboners com de Brega i el Tortosí. Aquest últim és una clara referència a la procedència de molts dels carboners que acudien a treballar a Sant Llorenç del Munt i l'Obac.

Més tard el Club Muntanyenc (amb clars vincles a diferents nivells amb el mas de la Mata) va resseguir les cavitats de les dues vessants de la capçalera del torrent de la Font Freda.
Per designar les coves de la part esquerra (on hi ha la font) van fer servir com a genèric l'expressió "cova de la font freda" i van afegir un número segons les anaven trobant de dalt a baix, per bé que hi han testimonis que indiquen que alguns forats van ser tapats perquè estaven prop del camí i es volien evitar accidents.
La cova numero 1 (a l'esquerra) està abans del trencall de la font i conserva en perfecte bon estat la pintura dels primers exploradors.

Arran d'aquesta tasca espeleològica del Club Muntanyenc, la cova de la Tudona va guanyar un segon nom, que ràpidament va tenir també variacions. Com era la cavitat amb la boca i el recorregut de més dimensió, també se la va anomenar Cova Gran de la Font Freda, i, com té dos accessos a diferent alçada, també es pot trobar designada com a Coves de la Font Freda.
No obstant, gairebé sempre es recorda que el seu nom històric és cova de la Tudona. La part inferior de la cavitat, amb un gran accés i diferents nivells, està comunicat per un estret pas amb un conducte superior.

↧

L'avenc foradat i via d'escalada de Puig Conill, la troballa lògica d'un espeleòleg i escalador

April 19, 2013, 2:19 pm

≫ Next: L'antic forn de calç de la carena dels Monjos reapareix sota un mar d'esbarzers

≪ Previous: La Tudona, el lloc de "trobades discretes" pels boscaters al torrent de la Font Freda

A vegades hi han històries que sorprenen per ser ben lògiques. Per exemple, quines condicions cal esperar del descobridor oficial de la Foradada del Puig Conill?
- Com és una cavitat, d'entrada està clar que hauria de ser una persona amb formació espeleològica.
- Però també, per les seves característiques, és una via d'escalada que porta ràpidament a la part superior del turó. Per tant, també hauria de ser algú amb capacitat per saber veure que aquell conducte pot ser pujat.
I, efectivament, la persona que va localitzar la curiosa Foradada del Puig Conill és, entre moltes altres coses, un espeleòleg i un escalador. Es tracta de Martí Puig i Cabeza, geògraf de professió i membre del Centre Excursionista de Terrassa.
En aquella època en Martí sortia a vegades pels voltants de Can Bofí, un lloc que es coneix bé perquè de petit la seva família anava sovint al mas. El 21 d'octubre del 1988 hi va tornar per fer una caminada. Va estar pel mas, va anar a veure el lledoner i va continuar amb l'objectiu inicial d'arribar fins el Morral de la Bassa. Però es va aturar a observar els cingles del sud-oest del Puig Conill.
Primer va veure un forat penjat del que rajava aigua i, a continuació, es va topar amb una cavitat que ja, immediatament, li va semblar una mena d'avenc amb una de les parets laterals esquerdades.
El dia 27 d'octubre hi va tornar, acompanyat del seu amic Roger, tots dos en bicicleta. Va confirmar les seves impressions i va batejar inicialment la cavitat com l'avenc del Puig Conill.
Va compartir la troballa amb els seus companys del SIS del Centre Excursionista de Terrassa i va tornar-hi moltes vegades.
Igual que alguns fan servir el pas de la Sardineta per anar a la Mola, en Martí utilitza aquesta cavitat com a pas per anar fins el Morral Gran, que és un dels seus destins a Sant Llorenç del Munt.
Anys més tard l'esquerda va quedar registrada en els seus dos àmbits:
- En el mon de l'escalada, la seva fitxa com a petita via d'escalada va ser elaborada el 2005 pels "Grans" germans Masó.
- I en el mon espeleològic, la seva fitxa topogràfica va ser realitzada pel "Gran" Xavier Badiella el 2006.

La Foradada de Puig Conill està situada al sud-oest del turó. Té tres boques: una a la part inferior, una altra a la frontal i una a la part superior (com un cel obert).
L'accés principal és el frontal. És una mena d'esquerda vertical que recorre gairebé de dalt a baix tot el cingle. En concret fa vuit metres d'alçada, però només arriba al metre d'amplada.
Una vegada dins de la cavitat es pot pujar fins s la boca superior i sortir a l'exterior. Per això ha estat ressenyada com a via d'escalada al Puig Conill.

Per la seva configuració aquesta Foradada podria haver estat originàriament un avenc que, com a conseqüència del retrocés del cingle, s'ha esquerdat. Si fos així, primer hauria tingut només la boca superior i, posteriorment, s'haurien obert la lateral i la inferior.

Per arribar a la Foradada cal seguir pel camí del Forn del Cargol, que va del mas de Can Bofí fins al Coll dels Ginebres. Just quan el corriol arriba al costat del Puig Conill cal pujar uns metres a la dreta, cap els seus cingles, i allà es veu la cavitat. Pot ser l'inici de dues rutes, divertides i aventureres, fora de camins.

↧

L'antic forn de calç de la carena dels Monjos reapareix sota un mar d'esbarzers

May 2, 2013, 8:37 am

≫ Next: Retrobat l'històric forn de calç situat entre els camins de la Senyora i la Soleia

≪ Previous: L'avenc foradat i via d'escalada de Puig Conill, la troballa lògica d'un espeleòleg i escalador

El torrent del Salt i la seva continuació, el torrent dels Abeuradors, van ser un dels centres de treball més concorreguts de Matadepera durant el segle XIX i principis del XX. El podríem considerar una mena de polígon (pre)industrial.
A banda dels marges de conreu que hi ha en alguns indrets, es troben diverses canteres, moltes carboneres i ja sumem 7 forns de calç.
El creixement del bosc ens ha amagat de la vista molts d'aquests interessants elements del patrimoni cultural. Però, poc a poc, es van retrobant.
Aquest és el cas d'un molt antic forn de calç situat a la vessant hidrogràfica dreta del torrent del Salt, a un 400 metres de la gran cascada, i uns 200 metres cap el nord de la també recentment recuperada Font del Nasi. El forn es troba exactament a la carena dels Monjos, uns 30 metres per sota del nivell de l'històric camí que unia els monestirs de Sant Llorenç del Munt i Sant Cugat.
El forn té uns quatre metres de diàmetre i, actualment, té 3,5 metres d'alçada. La seva boca està completament ensorrada.

La boca de l'antic forn està ja ensorrada

Tot el conjunt, que està fora dels camins actuals, estava submergit sota els esbarzers. Van ser necessàries diverses sessions per deixar-lo ben visible i obrir el pas per poder baixar-hi. En les tasques finals hi va col.laborar en Ramon Suades, gran coneixedor i recercador de la muntanya i autor de la Guia Interactiva de Sant Llorenç del Munt.

Ramon Suades en plena feina de neteja a l'interior del forn

Amb la propera font del Nasi i altres elements de l'entorn, els torrents del Salt i dels Abeuradors van generant un ruta carregada de llocs d'interès.

Un altre forn recentment retrobat molt aprop és el del Torrent del Salt.

↧